L’enfilall de casos de corrupció quotidià va acompanyat de la detenció i subsegüents càrrecs o directament a la imputació. Es planteja cada cop la demanda de dimissió. La resposta dels partits o sindicats als quals pertanyen els imputats és desigual i no segueix un patró. En efecte, les respostes són molt variades: des de l’expulsió quasi automàtica del partit, com el cas de l’actual diputat, ex-PP, ara no adscrit, Gómez de la Serna, o els anteriors caps de la UGT d’Andalusia, fins a la dimissió en el moment d’obrir-se el judici oral, com és el cas d’Oriol Pujol, pràcticament a tot CDC. També tenim un entremig: la dimissió al cap de pocs dies de la detenció/imputació, com és el cas de l’exalcalde de Granada i la regidora d’Urbanisme, José Torres i Isabel Nieto. No falten, en l’altre extrem, els que continuen, i sembla que reforçats, com Rita Barberá, senadora territorial i membre de la diputació permanent del Senat o el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet, imputat al cas Innova, cosa que no ha estat obstacle per presentar-se de nou a les eleccions municipals el 2015, i ser elegit pel càrrec per majoria absoluta gràcies al pacte CDC-PSC. La llista, fins a quasi dos-cents electes i de pràcticament tots els partits de govern, dibuixa un ampli ventall de variants.

Tots els imputats que continuen ofereixen, ells i els seus partits, les mateixes excuses per no dimitir quan la imputació ja és ferma. Invoquen la presumpció d’innocència i el dany que la dimissió els pot comportar, en perdre el càrrec, i, sent electes, no poder recuperar-ho quan, segurs n’estan, siguin absolts. Se sol afegir un tercer argument: La justícia és lenta i, per tant, els processos s’eternitzen, amb la qual cosa el dany esdevé més gran encara.

Comencem pel tercer argument, que és el menys sòlid dels tres, dins de la seva feblesa comuna. Per què la Justícia és lenta? La pregunta és incorrecta. Cal demanar-se: encara funciona la Justícia? O més retòricament: com és possible que funcioni la Justícia? Amb un nombre de jutges –i, en conseqüència, de tot el personal de diverses funcions i categories dedicat a la Justícia– inferior a la mitjana europea, demanar un funcionament veloç és demanar la lluna en un cove. Amb l’excusa de la crisi tenim menys jutges que a finals del 2011 i la càrrega de treball dels que encara hi són és més gran. Així doncs, la solució a aquest problema és fàcil: per tenir la Justícia que els polítics encausats volen, és a dir, ràpida, que hi posin molts més jutges. Atès que els dirigents polítics actuals són els causants de l’existència d’un poder judicial raquític, són ells que han de posar fil a l’agulla i apaivagar aquesta manca estructural, tal com es va fer als anys vuitanta.

Per què la Justícia és lenta? La pregunta és incorrecta. Cal demanar-se: encara funciona la Justícia? O més retòricament: com és possible que funcioni la Justícia?

Els danys que addueixen poden ser certs o no i en tot cas són indefinits. Si es refereixen a estar sotmès a procés amb tota la càrrega social que això comporta, és conseqüència que als sistemes democràtics els processos són públics i no pot existir una Justícia secreta. Tampoc és viable una Justícia estamental, és a dir, una per als polítics i alts càrrecs i una altra per al comú de la gent. Ja l'aforament constitueix una anomalia en el dret comparat. Exigir més privilegis supera amb molt el límit de l’acceptable. L’exemplaritat que es demana als líders polítics es transforma en expectació davant la sospita, prou confirmada, d’il·legalitats, certament d’una minoria, però gens irrellevant.

Finalment, arribem a l'argument central: La vulneració de la presumpció d’innocència. Qui això branda està dient: fins que no es pronunciï una sentència ferma, és a dir, un cop esgotades totes les vies i tots els recursos, la innocència de qualsevol ciutadà –i el polític és ciutadà– es presumeix. No és cert.

La dimissió voluntària s'imposa i ha de ser acceptada després d'una imputació ferma

Per què no és cert? Perquè la presumpció d’innocència consisteix ni més ni menys en el fet que ningú no pot ser condemnat sense un judici en forma amb proves vàlides. En detall: un judici públic, oral, contradictori i amb igualtat d'armes, on rebatre les proves públiques i legitimes de l’acusació i pugui proposar proves de descàrrec. Com que la presumpció d’innocència no es pot destruir sinó dins del procés degut en dret (el due process of law) amb una sentència de culpabilitat, les mesures cautelars acordades prèviament al procés oral i públic no afecten la presumpció d'innocència. Així, no la qüestionen ni la detenció, ni cap mesura cautelar, real o personal, des de la fiança fins a la presó incondicional, fins i tot incomunicada. Els indicis de ser responsable d’una infracció punible poden ser materialment poderosos –pensem en el delicte flagrant– però, fins al judici, la innocència presumpta resta incòlume. Només una sentència amb totes les garanties la pot destruir. La situació de processat no és agradable; és cert. Menys ho és la d’estar en presó provisional.

Així doncs, la dimissió voluntària s’imposa i ha de ser acceptada després d’una imputació ferma. Per què? Doncs perquè hi ha un conflicte d’interessos entre la impecable gestió pública a la qual el servidor públic, sigui quin sigui el seu rang, està cridat incondicionalment a lliurar-se i la mateixa defensa. Quina prova més evident del nou estatus d’imputat que la cerca d’una defensa penal solvent i el neguit que acompanya diàriament a l’imputat? El conflicte d’interessos està servit.

O dit d’una altra manera: qui voldria que el seu fill fos intervingut per un metge imputat per mala praxi mèdica? Doncs això.