Dissabte passat, tot just abans de dinar, voltava escurant purets pel Call barceloní. Quan no el colonitzen manades de japonesos absurds, fotografiant-se compulsivament davant de nostra Santa Eulàlia, ni castellans encara més repulsius, hereus directes de la dolorosa metralla de foc que cobreix Sant Felip Neri, el meu barri resulta ésser un balneari deliciós on meditar. Deambulant pel cantó de casa, trenco el pas al carrer de Sant Honorat i, de seguida, em torben una sèrie d’udols insofribles. Primer penso que deu tractar-se d’un gos mig mort que agonitza, víctima d’una bicicleta temerària, però els brams semblen eixir de la boca d’un vicari que està a punt d’anunciar l’apocalipsi. Corprès d’espant, sense girar la mirada vers la plaça de Sant Jaume però mig intuint-hi la presència d’un ésser calb abillat amb bufanda africana, m’adono que els aücs surten de la gargamella de Lluís Llach.
N’hi ha prou amb veure les imatges, i la manca d’helicòpter, per veure que no passa d’aplec
En efecte, Llach es troba vociferant consignes davant d’un grup de conciutadans indignats amb la cosa dels trens. No sé si canta o crida, perquè amb en Lluís la cosa és quasi indistingible des de fa lustres. Habitualment, sempre hi ha manifestacions d’indepes a la plaça Sant Jaume (els caps de setmana hi acudeix un grup de folk autènticament nauseabund que entona cançons de protesta i els migdies s’hi acosta un senyor amb el cap enterbolit que encara crida els noms dels presos polítics, pobret meu), però això d’avui sembla tenir més entitat. Igualment, espaordit pels galls que en Llach dispara tot just al final del seu speech, volo cap a casa per recobrar l’alè. Certament, l’afer va d’una manifestació sobre la indignitat ferroviària, però —tot i que els mitjans nostrats parlen d’un cert èxit de l’ANC— n’hi ha prou amb veure les imatges, i la manca d’helicòpter, per veure que no passa d’aplec.
Tot plegat té certa gràcia, car, quan veig la manifestació per la tele, hi trobo amics i coneguts meus, gent que en la seva vida laboral es mostra entenimentada i resolutiva, però que en les manifestacions independentistes es transforma en infantil i somiatruites, actuant amb l’alegria i el repartiment d’abraçades propi dels infants. A banda, com que els conec, puc assegurar que són bípedes que es deixarien tallar el braç abans d’agafar un punyeter tren, com intentem fer la majoria de gent de bé (atès que soc molt més pobre del que semblo, encara no me n’he sortit del tot). Però el que no acabo de capir és com aquests col·legues, i de fet la majoria dels quatre gats que es manifesten, poden sortir al carrer envoltats d’expolítics del procés i de gent com el mateix Llach, que ara malparla de la partitocràcia, de la qual formà part durant l’1-O, contribuint a l’aixecada de camisa.
Jo entenc a la perfecció l’emprenyamenta dels meus conciutadans, però no puc arribar a digerir com poden gosar pensar que aquesta classe política independentista —la qual sempre els ha mentit a la cara sense cap mena de contemplacions— podrà resoldre’ls això de la mobilitat. Estem parlant d’uns senyors i dames que no han sabut organitzar bé ni la seva pròpia amnistia i d’unes sectes de polítics que escarneixen l’Estat a l’hora d’incomplir les promeses de funcionament de Rodalies (com després veig en les seves piulades a X); ells, ells que no han acomplert un sol compromís en tota la vida llur! Veig juntaires, republicans i cupaires dient que cal fer fora Renfe de Catalunya (copiant, per cert, un eslògan de l’examic Graupera), quan ells han estat incapaços de fer oposició davant d’una consellera incompetent, d’un portaveu incapaç i d’un president ferit al sofà de casa!
No és hora de fer manifestacions, de mostrar indignació o, com deien els cursis, de comptar-nos per saber quants som. Sabem quants som, què pensem... i estem la mar de comptats. En aquest sentit, m’alegra veure que les convocatòries de l’ANC —un grup d’agents cívics que sempre ha acabat passant per alt les incongruències dels partits, quan no formant-hi part activa— ja només reuneixen la gent que vol trescar pel Gòtic i anar a fer un arròs a ca l’Estevet un dissabte. Ara caldria demanar-los, en nom de la pau sonora dels barris adjacents a Sant Jaume, que l’avi Siset foti el favor de no cridar tant per no cardar-nos la passejada enlaire. No és hora de manifes, sinó d’apostar per gent nova que no ens faci caure la cara de vergonya. Si voleu solucionar això dels trens, que vingui algú que no pacti amnisties amb els fills del 155 i que tingui prou força per fer caure una trista, pobra i dissortada Paneque...