Catalunya no està en coma, com tem el diputat Batet. El país és ben viu i va fent la seva tant com pot. El que està en una fase somnífera és la política catalana. I no perquè el Govern de Salvador Illa no s’esforci a anunciar iniciatives atractives, sinó perquè es detecta una manca de credibilitat sobre la transcendència del que es debat al Parlament. Prova d’això és l’espai secundari que els mitjans han dedicat al debat parlamentari de política general, malgrat que la majoria sobreviu gràcies a les subvencions institucionals.

La primera o segona preocupació dels catalans és la manca d’habitatge, segons diuen les enquestes, i lògicament el president ha centrat el seu discurs anunciant que cercarà els suports necessaris per construir 210.000 habitatges nous, que s’han d’afegir als 50.000 que va prometre l’any passat. Tant de bo se’n surti, però la incredulitat l’han expressat d’entrada els seus propis aliats parlamentaris, ERC i Comuns, a més de la resta de grups. Si no s’ho creuen ells mateixos, com s’ho ha de creure la gent?

En un debat protagonitzat pel problema de l’habitatge, el Parlament de Catalunya ha rebutjat la reivindicació del concert, no perquè els catalans no el vulguin, sinó perquè els espanyols no volen que Catalunya el tingui, la qual cosa planteja un problema de representativitat democràtica

Hi ha motius per l’escepticisme. Catalunya té un dèficit escandalós d’habitatge, però sobretot d’habitatge assequible, és a dir, de promoció pública, i això requereix molts diners, tants que no sembla que el Govern de Catalunya tingui prou recursos i suficient capacitat legislativa per remuntar tantes dècades perdudes. Espanya, i de retruc Catalunya, és a la cua d’Europa en proporció d’habitatge públic. Als Països Baixos és el 30%; a Àustria és el 24%; els països nòrdics superen el 20%; França, el 17%, però Espanya, només el 3,4%... I  Catalunya, el 2%! A Espanya, però, hi ha excepcions: el País Basc té el 10% d’habitatge protegit. A Navarra, el 21% dels habitatges construïts en els últims 5 anys han estat de protecció oficial. El motiu és obvi: tenen el concert econòmic, que els permet desenvolupar polítiques pròpies. Tanmateix, el Parlament de Catalunya ha rebutjat el concert econòmic, però no perquè els catalans no el vulguin, sinó perquè són els espanyols els que no volen que Catalunya el tingui. Si resulta que el Parlament vota com volen els espanyols i no com volen els catalans, tenim un problema de representativitat democràtica i la desconfiança està justificada.

Amb tot, cal dir que no té gaire sentit tombar la resolució sobre el pla d’habitatge del president Illa si partim de la base que tot el que es faci per augmentar l’oferta d’habitatge ha de ser sempre benvingut, si més no per exigir a continuació el compliment de les promeses. Per què els grups parlamentaris ho rebutgen? Uns per dissimular que, declarant-se presumptament independentistes, estan donant suport i estabilitat a un president que va ser partidari del 155, però, en general, perquè ara l’estratègia dominant dels grups parlamentaris consisteix a presentar iniciatives perquè els adversaris hi votin en contra, amb la infantil teoria que “així queden retratats”.  Comuns, per exemple, dona suport al Govern, però vol que es voti la seva proposta contra l’ampliació de l’aeroport sabent que no tindrà cap efecte perquè la perdrà. El diputat Colomines em va fer arribar —i jo que li agreixo— vint-i-dues propostes de resolució, totes molt catalanistes, tombades per PSC, PP i Vox, per concloure que “el tripartit unionista és ben viu”. Té raó, però, amb tots els respectes, il·lustre diputat, això recorda l’acudit de l’Eugeni quan deia “m’encanta jugar el pòquer i perdre”.

Aquesta mena de política és el que alimenta el desencís. A les sobretaules no es parla gaire de política catalana, tenint com tenim la qüestió de Gaza, les embranzides de Donald Trump, la polèmica del premi Nobel, la crisi permanent de govern a França, l’espectacle continu de la política espanyola amb un brillant guionista com és Pedro Sánchez; però, quan intento parlar de política catalana, la frase més sentida és el “Ja s’ho faran”. Amb una terrible excepció: preocupats uns i interessats els altres per la irrupció de la Sílvia Orriols.

Malgrat que els catalanistes hi són, els partits que els haurien de representar han trencat la complicitat transversal i les seves misèries han propiciat la irrupció d’Aliança Catalana

El debat d’aquesta setmana ha constatat la desarticulació del catalanisme no com un sentiment de país prou tangible, sinó com a moviment polític. De bell antuvi, el catalanisme ha format part de les causes nobles d’arreu. Sempre s’ha ubicat al costat correcte de la història. Sempre havia primat l’esperit democràtic que propiciava una complicitat transversal. Sense anar més lluny, així va ser amb la Mancomunitat, quan la Lliga de Prat de la Riba confiava el projecte de l’escola del Treball a un socialista com Rafael Campalans. També quan Companys liderava la resposta antifeixista amb els Jocs Olímpics populars contra Hitler o procurava, en plena Guerra Civil, protegir els capellans del setge de la FAI. O quan l’Assemblea de Catalunya liderava la resistència antifranquista. O quan Pujol plantejava la convergència de la pluralitat catalana i incorporava al seu projecte adversaris polítics de l’esquerra, com per exemple Josep Benet. També quan Pasqual Maragall, sempre tan visionari, entenia que calia superar les divisions mesquines entorn d'un gran Partit Català d’Europa. Això s’ha trencat. Al debat d’aquesta setmana el que ha quedat clar és que, malgrat que els catalanistes hi són, els partits que els haurien de representar han trencat la complicitat transversal i les seves misèries han propiciat la irrupció d’Aliança Catalana, que serà l’instrument per situar el catalanisme al costat de la història on no havia volgut ser mai.