Explica Corinna Larsen —la més oficial de les amants del rei— que Joan Carles li deia que no calia que es posés tan dramàtica. Ella estava estorada de veure la lleugeresa, visibilitat i impunitat —interpreto de la seva versió— amb què el rei espanyol mostrava els seus negocis davant d’ella i, potser, de molts més. Corinna diu que el rei arribava a casa o anava de viatge —i no és la primera— amb bosses i maletins plens de diners; cosa que neguitejava Corinna i que el rei va blocar amb un “no entiendes cómo funciona España”.
Diria que ho va entendre i bé, perquè la cosa va durar. En tot cas, la qüestió important és si nosaltres ho entenem i, especialment, què farem. La porqueria ha començat a sortir d’una manera més transparent i evident del que era previsible; talment com quan plou i les clavegueres sobreïxen per tot arreu, sense aturador.
Les bosses de diners que associàvem, més enllà dels narcos, a l’alcalde de Marbella a partir del judici popularment anomenat “a la Pantoja” —i per les darreres notícies, potser també a l’actual alcaldessa—, sembla que són un tret recurrent d’aquesta Espanya real; però ni l’únic ni el més escandalós, a l’espera de les properes entregues del pòdcast de Larsen.
Hi ha més d’un “país” que normalitza tot allò que hauria de ser inadmissible en democràcia; cosa que és encara pitjor que els mateixos delictes, que ho són molt
Les declaracions de Barrionuevo s’han situat en competència directa amb la corrupció de la monarquia. L’exministre de l’Interior, amb total tranquil·litat —tant per part seva com per part del periodista del diari El País que li feia l’entrevista— i prou pagat d’ell mateix, ha explicat quin era el paper de l’Estat en el funcionament dels GAL. Tot plegat, escandalós, més enllà dels fets. Sí, hi ha més d’un “país” que normalitza tot allò que hauria de ser inadmissible en democràcia; cosa que és encara pitjor —o si més no, prou greu— que els mateixos delictes, que ho són molt. Les anomalies de la democràcia espanyola són tantes i tan estructurals que expliquen perfectament el perquè, malgrat ser tan grosses, el sistema ha aguantat, després de la Transició, tants anys.
La contribució del PSOE és incommensurable, impagable; per molt que determinats partits ara posin el crit al cel. Pedro Sánchez ni es despentinarà —bé, en ell, això no té cap mèrit— ni tampoc Felipe González, ni cap altre membre del partit. Tampoc es despentinaran les seves i els seus votants, perquè aquesta podrimenta d’Espanya no seria possible —si més no, tant de temps malgrat les evidències— sense la desídia fatalista de la ciutadania espanyola que —a banda d’una indignació de barra de bar o de tuit que no és res més que impostura— naturalitza i normalitza i, per tant, deixa passar tot allò que el poder fa.