A Pau Riba juraria que el vaig veure baixar del tren a Montgat fa uns anys. Vivia a la veïna Tiana, el típic poble de dalt parell del de la costa, a la suau serra interior del Maresme. No he seguit amb detall la seva trajectòria ni la seva música. Els meus amics i jo, què hi farem, érem més del heavy, el hard i el punk que del rock laietà, però crec que Pau Riba, finalment un hippy bastant punk amb parada a l'estació del glam, a la manera d'un David Bowie pagès, ha estat un tipus molt important per a la (contra) cultura d'aquest país i el país en general. Encara que sempre se'l veiés una mica sol en les seves penes i treballs psicodèlics, Riba era la baula perduda entre moviments com el de la Nova Cançó, que provaven de reenganxar la cultura catalana a la modernitat des de les esquerdes de l'opressiu ambient franquista, i el que es feia en l'underground del Londres o la Nova York dels primers anys setanta, en el desencant posthippy. Aquell temps va seguir a la repressió mundial de l'encara incompresa revolució del 68, terratrèmol amb epicentre mediàtic a París, però que va produir forts sotracs des de Mèxic al Japó passant per la Praga que va gosar rebel·lar-se contra Moscou i que va confirmar a l'esquerra lúcida d'aquí, encara clandestina, que la llibertat era més important que el socialisme. Temps d'esperança i decepció. Com aquest aire que tenia Pau Riba d'etern geni fracassat, de gegant trist que lluita contra les seves pròpies ombres amb un udol de ràbia continguda, de llop solitari. Riba era un dinosaure, pur segle XX i s'ha tornat a escapolir de l'esclat d'una guerra nuclear, la guerra de Putin. Tot un sarcasme i l'homenatge més gran que ha pogut fer-li la història a ell i als qui, com ell, van desafiar l'equilibri del terror i la doctrina de la destrucció mútua assegurada amb un porro i quatre acords de guitarra.

Hem tornat 40 anys enrere. El fantasma del segle XX ha reaparegut a les planes d'Ucraïna on s'encallen els tancs de Putin ―en la millor tradició de l'obsolescència de la màquina soviètica dels setanta i els vuitanta que va tenir el seu clímax en el desastre de Txernòbil― i a les portades dels diaris, sobre les quals torna a planejar la sinistra ombra del bolet atòmic. Al FAQS comptaven aquest dissabte en una pissarra digital els caps nuclears que tenen Rússia i els altres membres del club atòmic, com el Pakistan o l'Índia ―sí, sí―, a més de la Xina, els Estats Units i els nostres simpàtics veïns francesos i britànics. I un es veu gairebé en pantalons curts davant de la tele en blanc i negre vomitant explosions atòmiques com les de les illes Bikini, on els EUA van fer detonar almenys 23 artefactes nuclears entre 1946 i 1958. Putin va ser espia del KGB a Dresden, aleshores República Democràtica Alemanya, i per això tenia amistat amb Angela Merkel, nascuda en aquella Alemanya de l'altre costat del Mur. El president de la Federació Russa és també segle XX en estat pur, com Pau Riba, però de l'altra riba, de l'altre costat, del costat chungo de la història. Ja em perdonareu l'acudit, o el reble, però no dubteu que aquest i no un altre és el problema. Putin vol reconstruir un món armat fins a les dents, i sempre al caire de l'abisme que, tanmateix, no va resistir l'efecte dels biquinis, des de les platges de Califòrnia al mar Negre passant per la Formentera de Pau Riba i que la revolució d'internet va acabar de desconfigurar per sempre, per molt que la història intenti tornar una vegada i una altra. La pel·lícula era Regreso al futuro. Putin viu en un còmic retrofuturista. El dolent del Kremlin guanyarà la seva lamentable i odiosa guerra, però no convencerà ningú, perquè, encara que pretengui portar el guió a 1960, quan la crisi dels míssils de Cuba, està fora del temps i aquesta pot ser la seva tomba i la seva derrota.

No som a l'Iraq del 2003 i no és Biden qui ha desencadenat una tempesta de foc sobre Kíiv. A les esquerres d'aquí que equivoquen els temps i les guerres també els passaran per sobre els tancs russos

Perdudes al segle XX s'han quedat també aquí algunes d'aquestes esquerres exquisides, suposadament pacifistes, que, com deia la cançó de la ie-ie Concha Velasco, no se quieren enterar. Són les que, entre agressor i agredit, escullen fantasma, agafades a la nostàlgia bipolar on el soviètic exercia com a dic de contenció mental de l'americà, del ianqui. Era un món de certeses de plom i consciències felices ancorades en el binarisme dels bons i els dolents que alguns com Pau Riba van enviar a pastar fang i que molts enyoren com el paradís perdut del que és còmode i eternament previsible. També n'hi ha que rebutgen armar els ucraïnesos perquè no se n'aprofitin hordes d'ultres que faran d'Ucraïna el seu camp d'entrenament per després sembrar el terror aquí, a imitació dels gihadistes que van tornar a Occident després de foguejar-se a l'Afganistan o l'Iraq. Tot s'hi val quan es tracta de construir falses equidistàncies. Qualsevol corresponsal mínimament informat sap que és a Moscou o a Belgrad on els ultres esperen la seva sinistra oportunitat, no a Kíiv. També s'utilitza l'infame apallissament de migrants subsaharians per la policia espanyola a la tanca de Melilla per tapar els trens i autobusos que arriben a Polònia o Eslovàquia plens de dones i nens ucraïnesos. Tot sigui perquè la realitat no faci malbé el manual antiianqui.

La confusió que denota l'ambigüitat del Podemos que encara segueix Pablo Iglesias o de la CUP i alguns altres davant de la invasió d'Ucraïna per Rússia i el desastre humanitari s'explica perquè s'han fet un embolic amb el calendari. No som a l'Iraq del 2003 i no és Biden qui ha desencadenat una tempesta de foc sobre Kíiv. A les esquerres d'aquí que equivoquen els temps i les guerres també els passaran per sobre els tancs russos. No descansis, Pau.