Com qualsevol català entenimentat i normal, presto escassa atenció als comicis dels enemics. Però fa pocs dies, voleiant de forma compulsiva el comandament, vaig topar amb el debat electoral sobre economia de La Secta i em vaig entretenir una estona amb la picabaralla entre els mascles Carlos Cuerpo (PSOE), Juan Bravo (PP), José María Figaredo (Vox) i Pablo Bustinduy (Front Ampli). No recomanaré als lectors que s'empassin aquesta mandanga insofrible que, per altra banda, el ministre Cuerpo va guanyar amb facilitat, pel simple fet que es tractava de l'únic economista en sentit estricte del plató. Sí que els demanaré que es fixin en un dels fragments més interessants de l'intercanvi en què Cuerpo, amb aquell desvergonyiment tan propi dels polítics escassament professionalitzats, confessava sense embuts el pla dels socialistes per fomentar l'habitatge el qual, suposo, és prou compartit per llurs socis.
Responent les crítiques de la dreta, Cuerpo va confessar que la construcció massiva de nous habitatges responia en part a la regularització de nouvinguts (el ministre es vantà de vuitanta mil afiliacions a la Seguretat Social d'ençà del passat juny, certificant que l'esquerra, talment com els esclavistes, no té cap problema a assimilar la immigració a la mà d'obra barata), recordant també que l'actual Gobierno ha destinat 23.000 milions de la banca pública ICO a ajudar els promotors amb l'objectiu de construir pisos de lloguer a preu assequible. Dit d'una forma més entenedora, Cuerpo no tingué cap inconvenient a assumir que l'administració està a punt de fomentar una nova bombolla immobiliària la qual (a diferència de l'anterior, esdevinguda entre els vuitanta del segle passat i la primera dècada del present), estaria directament impulsada per l'Estat i, per tant, sufragada amb impostos del comú. Dit encara de forma més curta, per fer més cases, caldrà becar els constructors.
La brillant idea de l'esquerra per fer que tothom s'asseguri una llar resulta ser que l'Estat acabi premiant de nou l'economia del totxo i, torno a repetir-ho, amb el desvergonyiment de posar els calés de la ciutadania al centre del negoci
Poc importa que, actualment, Espanya tingui l'honor d'ésser un cau amb 3,8 milions de pisos buits (conformant el 14,4% del parc immobiliari del país) o el fet que, goso insistir, aquí ja s'hagin viscut els efectes de construir frenèticament abans d'estudiar la viabilitat de certes aventures. Tot això tant li fot, perquè la brillant idea de l'esquerra per fer que tothom s'asseguri una llar resulta ser que l'Estat acabi premiant de nou l'economia del totxo i, torno a repetir-ho, amb el desvergonyiment de posar els calés de la ciutadania al centre del negoci. Això dels socialistes té molta conya, perquè diria que ni el mateix dictador Franco va atrevir-se a promoure un tipus de política tan feixista-veneçolana, amb l'afegit que té anar regalant crèdits pel món mentre encara vius en un dels països més endeutats del planeta. Però ja sabem que, a l'hora de profanar la precarietat dels ciutadans, qualsevol idea de bomber és bona, per molt que ens torni a hipotecar o a poblar les ciutats d'horripilants cubicles.
Si hi hagués algun polític prou valent a la sala (és a dir, un ésser que tingués la gràcia de dir als ciutadans precisament allò que no volen sentir), afirmaria que el més sensat que hom pot fer a Espanya a hores d'ara és prometre que no s'ha de construir ni un sol pis més, la qual cosa és una forma alternativa de dir a la penya una idea tan senzilla com "no us tornarem a robar" o, pel que fa a l'afer dels nouvinguts, "prometo que no tractaré els immigrants com si fossin carn humana, perquè ara m'he adonat que això és de puto racista". Però, com us podeu imaginar, la situació és tan greu que no existeix cap responsable públic prou gallard per confessar el robatori sistemàtic (quan escric sistemàtic ho dic en el sentit més literal, car aquí la norma és furtar-nos els impostos sense cap mena d'accountability, que diria la gent viatjada). Ja fot gràcia que aquest lladronici, ai las, es faci en nom del progressisme...
Per si em llegeix algun dels electors motivats d'aquest 29N, aquest article no voldria suggerir a ningú de votar la dreta espanyola, perquè si els uns roben als ciutadans els altres promouen una filosofia de vida espantosament castissa i beata (les dues concorden això sí, es pensi el que es pensi, en la idèntica frisança per acabar amb la nostra tribu). A mi, com deia a l'inici, aquests comicis dels espanyols no m'importen gaire però, si més no, voldria advertir a les ànimes més càndides del fet que aquesta esquerra és igual de feixistoide que els caietans de Madrit, encara que sembli més documentada. Si voleu més pisets, ministre, us els pagueu vosaltres i els cardeu lluny de casa nostra, que ja la vàreu embrutar prou. Lladregots.