El nostre país no funciona. Les coses no s’estan fent bé. Ni de bon tros. Però comencem pel principi. Si partim de la base que l’ésser humà —i l’éssera humana (per als més primmirats)— és mandrós per naturalesa i narcisista —és a dir, que sempre que pot es mira el melic i intenta estalviar-se treballar—, podrem entendre que posar totes les facilitats perquè tothom pugui cobrar l’ingrés mínim vital en comptes de millorar el mercat laboral; que tocar el voraviu als autònoms perquè no puguin aixecar el cap en comptes de facilitar-los les coses perquè tirin endavant els seus negocis; que abaixar el nivell acadèmic perquè els estudiants no es traumatitzin en comptes d’incentivar-los a esforçar-se; que fer una crida a tots els habitants del món perquè vinguin a viure al nostre país i es beneficiïn dels serveis públics perquè els d’aquí no tenim fills en comptes de millorar la situació dels d’aquí perquè puguem formar famílies, i que putejar els propietaris dels habitatges i tractar-los de psicòpates ("El lladre es pensa que tothom roba") en comptes de posar-los les coses fàcils perquè decideixin llogar a uns preus raonables, no és la solució. Ni de bon tros. Més aviat tot el contrari. No solucionen les causes dels problemes, les empitjoren. Aquesta —falsa— empatia de cara a la galeria ha destruït la societat del benestar.
No és que faltin treballadors, és que la gent prefereix cobrar l’ingrés mínim vital i no fer res que treballar vuit hores al dia per un sou semblant en una feina que no els agrada ni els motiva. Els empresaris s’estan trobant que molts dels candidats no tenen els coneixements necessaris (gràcies a la brillant idea d’abaixar el nivell acadèmic per no traumatitzar els alumnes i gràcies també a la brillant idea d’importar mà d’obra barata perquè alguns s’enriqueixin una mica més) i que molts o bé són uns ineptes o bé uns perepunyetes hipersensibles (o, en els pitjors dels casos, totes dues coses). Demanes un cafè en un bar i, en comptes del cafè, et porten una cervesa mitja hora després que l’hagis demanat i sense haver-te netejat la taula. I pobre de l’empresari que li digui res! Et dirà que és una persona altament sensible (PAS) i que s’agafa la baixa un any sencer per superar el trauma. Doncs mira, jo soc una persona altament emprenyada i n’estic fins als ovaris de tanta estupidesa. Paguen justos per pecadors. Hi ha empresaris que són uns dèspotes avariciosos i d’altres que van de bona fe i tenen tots els treballadors de baixa perquè la pluja els desestabilitza. No sé si m’explico… Hem de trobar un punt mitjà: ni una cosa ni l’altra.
No és que faltin treballadors, és que la gent prefereix cobrar l’ingrés mínim vital i no fer res que treballar vuit hores al dia per un sou semblant en una feina que no els agrada ni els motiva
D’altra banda, gràcies a l’educació woke txatxipirul·li de pa sucat amb oli, a la manca de referents centrats i de límits, i al narcisisme que impera en aquest planeta, molts joves han perdut les ganes de viure. Com a societat, hauríem de plantejar-nos què estem fent malament perquè els més joves tinguin ganes de desaparèixer. El problema no són les xarxes socials ni la IA; el problema som els humans, que sempre busquem els culpables a fora per espolsar-nos les culpes. Menys frases d’autoajuda barates i pedaços per aconseguir vots i més debats profunds i solucions de veritat. Cal que ens centrem en les causes reals dels problemes i no en les que s’inventen perquè encaixin en el relat que els interessa. No anem pas bé, i si les coses no canvien, no ens en sortirem.