La conversa política ha deixat d’interessar perquè els agents que la componen no tenen cap mena de credibilitat. El gest de confiança implícit en democràcia —el de decidir qui mana i, per tant, delegar-li una sèrie de responsabilitats— avui és un gest desconfiat. O ni tan sols és. L’únic vincle que molts catalans preserven amb la vida política del país és el de la desesperança que duu a una frustració enquistada: llegim la manera de governar-nos des de la certesa que res no pot ser radicalment canviat. La sensació que les decisions importants no passen per les mans de la ciutadania és compartida arreu, però en el nostre cas, el desencant doble: hi ha decisions col·lectives que en unes altres circumstàncies podríem prendre que, com que no tenim un estat, encara ens queden més lluny. A partir d’aquí, qualsevol repartiment de les engrunes és rascar el fons de la paella de manera estèril. És comprensible que algú no s’interessi per allò que mai no el satisfarà del tot, o que esculli aquelles opcions polítiques que li garanteixin acumular la frustració acumulada.
En aquest escenari, l’acord de finançament amb què ERC procura renéixer de les cendres o el pretès traspàs de Rodalies que la majoria ens mirem de cua d’ull només fan evident que la paella té cada vegada menys superfície per rascar. I que els responsables d’aquest no res, d’aquesta mort del vincle amb la política de molts catalans, són els qui avui pretenen redimir-se amb un autonomisme tronat que no només es revela incapaç de refer cap mena de confiança, sinó que a més a més és impossible de ser interpretat sense posar-lo a la llum del context polític dels últims quinze anys. No se’n sortiran. Ni amb trens, ni amb la mica de peles que volien que fos un concert econòmic, ni amb eslògans de geriàtric sobre cuidar la gent i posar la gent al centre. Perquè la gent està cansada, Oriol, i les quatre rampoines que ara brandeu per poder continuar fent la guerra a Junts només són el mirall de tot allò que hauríeu pogut posar a les mans de la gent si l’any disset haguéssiu fet el que vau prometre.
No se’n sortiran. Ni amb trens, ni amb la mica de peles que volien que fos un concert econòmic, ni amb eslògans de geriàtric sobre cuidar la gent i posar la gent al centre. Perquè la gent està cansada, Oriol.
D’ERC en fa mandra escriure’n fins i tot per dir que fa mandra. Junqueras ha purgat el partit una vegada rere l’altre cada vegada que ha necessitat modificar el rumb ideològic per dirigir-lo allà on semblava que hi havia més votants. El problema principal d’aquest govern autoritari de senyor ressentit amb la posició on la vida l’ha col·locat és que converteix l’estructura viva del partit —un lloc amb una certa possibilitat de confrontació d’idees, o un lloc on imaginar un argumentari que begui de tradicions polítiques anteriors— en un cau de mediocres amb un únic talent: mantenir la seva posició elogiant Junqueras. Només cal fer l’exercici de parar atenció als noms que queden a les primeres files d’ERC per adonar-se que el fanatisme que els ha dut on són, a l’hora de la veritat, es tradueix en una grisor transversal. No voldria abusar de la severitat, perquè em sembla que la majoria dels qui em llegiu sou conscients de la situació que estic procurant exposar aquí. Seré breu: a la vora de Junqueras, al capdamunt d’ERC, hi queda gent més aviat justeta. No són cap actiu polític, però són els més fàcils de dominar.
No es pot fer palanca amb un xurro: si la resposta a l'apatia, i al desinterès, i a la frustració, i al desencís és el relat de la política útil dificilíssima d’explicar —perquè en realitat està tota feta de renúncies—, l’apatia, i el desinterès, i la frustració i el desencís de qui havia estat el teu electorat potencial no farà altra cosa que créixer. Diria que Junqueras ho sap, però per renunciar a aquesta manera de fer hauria de renunciar al seu propi lideratge, i aquesta és una línia vermella que en cap cas està disposat a travessar. El curs que ha pres el partit és radicalment estèril en termes electorals i, pel que sembla avui, només pot tenir un final possible. Gabriel Rufián també ho sap, per això metamorfosejarà una vegada més per sobreviure. Ningú es creu res, Oriol. Ni gesticulant per ocupar titulars atrapareu una sola engruna d’atenció de qui ja no us en vol donar ni mitja.