Al final TOT estava literalment i perfectament resumit a La història interminable. Ho sento cada vegada que l’escolto per la ràdio. Sí, sé que els que em llegiu teniu, per edat, la pel·li al cap. Que, a la vegada, és la versió d’un clàssic de novel·la juvenil anomenat Die unendliche Geschichte de l’escriptor alemany Michael Ende, escrit el 1979, quan servidora ni havia nascut. En la història de la qual s’ha arribat a fer un musical, explica que entendre la realitat que ens envolta s’aconsegueix a través del camí invers. A través de la imaginació. Com Dante, que a La Divina Comèdia comença per l’infern per arribar al Paradís. En l’obra, hi ha dues parts molt diferenciades: el regne de la fantasia i el del món real. “El res” és la carència dels éssers humans per imaginar, somiar i crear. La solució era posar un nou nom a l’Emperadriu infantil. De vegades, només cal posar un nom comú als sentiments propis per entendre’ls o canviar-ne el significant. Com l’esfinx va dir a Èdip Rei: “conèixe’t a tu mateix”. Al final, la literatura va d’això, de ser un mirall sthenderià i de veure a través de l’art, com si fos un joc de miralls, aquelles parts de tu que desconeixies. Com quan Karl, el propietari de la llibreria, diu al nen protagonista que pot agafar qualsevol llibre menys aquell que porta el símbol a la portada. Sovint, el camí contrari és el més ràpid per arribar on vols a manera d’etern retorn Nietzscheà. O quan als avions et diuen que per salvar els menors primer t’has de posar tu la mascareta.

L’home de pedra, el drac blanc Fuixur, la tortuga sense memòria, el guerrer Atreiu… Tot aquell univers màgic, les mil aventures i desgràcies, servien només per a una cosa. Bastian ha de sortir de la seva realitat sense sentit: uns nens que li fa mobbing, uns pares absents, uns estudis que no l’interessen per trobar el seu leitmotiv. Fins i tot, la tràgica (que ha traumatitzat més d’una generació), la mort del cavall blanc en el pantà de la tristesa, podem dir que la visió més plàstica de les depressions no tractades. Repeteixo, tot era només perquè el protagonista, Bastian, pogués veure d’una altra manera la seva vida. I és precisament això el que ens volen explicar la pintura, el cinema, les cançons, la poesia, l’escultura… En definitiva, tot l’art és qüestió de la perspectiva! I no em refereixo a les tècniques del renaixement sinó al punt de vista profund. Aquell que ens fa replantejar com decidim viure la nostra vida. Ja sigui com a personatge secundari, com el salvador, com el narrador o com el protagonista. Hi ha decisions que s’han de prendre. Perquè a vegades és millor equivocar-te que no fer res per por. La por paralitza. A Neverending Story està reflectida en Gmork (basat en el llop Fenrir de la mitologia nòrdica). Hi ha canvis que han de passar perquè tot continuï més o menys igual. Que hi ha llàgrimes que s’han de produir perquè puguin venir nous somriures. Perquè, fins i tot, quan sembla que demà no sortirà el sol, ho acaba fent, i és la teva decisió com el vols gaudir. Quan parla més alt la teva intuïció que les teves limitacions, és quan entres en aquella gàbia d’or.

L’art et recorda què ets més enllà de com et fa sentir la feina o la teva pròpia família. Aprendre a valorar el que tens, en comptes de pensar només en el que manca. I, sobretot, que sigui abans no sigui massa tard

L’art et recorda què ets més enllà de com et fa sentir la feina o la teva pròpia família. Aprendre a valorar el que tens, en comptes de pensar només en el que manca. I, sobretot, que sigui abans no sigui massa tard. Demostrar més que parlar. Parole, parole, parole, que deia la cançó de Mina. Perquè el que fa el que sent, guanya malgrat que perdi. Hi ha contradiccions que són deliciosament certes. Fins i tot, ensenyem els nostres fills a ser autosuficients pel dia que no estiguem allà per cuidar-los. Al final, a la vida va d’aprendre a dir adeu i recordar-te a dir les gràcies abans es tanqui el teló. Com la mítica tortuga Morla que ja tot li sua.

“L’art ha de remarcar els aspectes positius de la vida, i ennoblir l’home, no rebaixar-lo”.

Botero va perdre el seu fill de quatre anys i la seva obra el vol viu. Fins al 19 de juliol podeu gaudir de l’exposició del colombià al Palau Martorell. Una cosa que em ressona cada vegada que miro els ulls de la meva parella que va perdre al seu fill Marc a deu anys i l’ha fet etern a la seva obra El Príncep i la mort. Al principi de ser parella, plorava cada dia. S’havia, fins i tot, quedat sense veu de tant cridar desesperat. En l’obra de Botero, el seu fill Pedrito és rodonet i encara és viu. Fins i tot els esquelets són voluptuosos. No, Botero no pinta gent grassa, sinó que exalta les formes fins a dotar-les d’una monumental extravagància. “Tots els grans artistes desenvolupen un estil propi, reconeixible fins i tot a les formes més simples. Una taronja de Cézanne és diferent d’una de Picasso, Van Gogh o Botero. Sense un estil únic, cap artista existeix de veritat” — Fernando Botero.