La Mare de Déu dels catalans és negra. Amb el vernís de la pell i les mans enfosquit pel pas dels anys, la majestuositat del símbol, a cavall entre el que és religiós i el que és nacional, és una evocació a les coses que romanen. Mil anys de Monestir i més de mil de llegenda i de devoció expliquen de quina manera els símbols són útils per arrelar, però sobretot per fer de punts cardinals quan el context històric i polític ens posen en escac. Quan les nacions s’aguanten sobre romanticismes, el materialisme s’imposa per reacció i acaba deixant allò que és intangible en ridícul. No n’hi ha prou amb símbols, però el símbol hi ha de ser per afavorir el lligam dels ciutadans amb allò que són. Els catalans no som cap excepció de res, i al llarg dels anys també he necessitat —i necessitem— evocar-nos a coses grans i emmirallar-nos-hi per poder reubicar-nos, sobretot en temps de crisi.
Malgrat els drons i el xaronisme previsible als actes de celebració del mil·lenari, mil anys de perdurabilitat exposen que, en el nostre cas, la permanència dels símbols i la seva vivor encara avui parlen, sobretot, d’una capacitat de resistència. No és una cosa abrandada, ni clamorosa, ni resumible en un parell de tuits amb sentències carrinclones. És un caràcter de fons que ha traspassat tantes generacions com han calgut fins a arribar a la nostra. No mereix més triomfalisme que el del reconeixement, perquè resistir i vèncer no volen dir sempre el mateix. Ser conscient d’això, però, ofereix perspectiva històrica, política i, alhora, també domèstica. M’hi va fer pensar la Júlia Ojeda aquesta Diada: “Que malgrat tot hi havia gent al carrer, també ho és. Són dues obvietats que ens reafirmen i que ens han de deixar veure l'important: que totes dues actituds, la de no participar del circ i la de no rendir-se, les necessitem”.
El país giravolta al seu voltant i Montserrat es manté al centre, com una marca d'origen i una sageta apuntant al destí
Hi ha alguna cosa en el posat estàtic de la Mare de Déu de Montserrat –i de totes les marededeus trobades, romàniques– que les fa desafiants, com si entenguessin que la seva sola presència ja és un missatge. Em sembla que el país, per seguir-hi sent, ha d’entendre que toca beure d’aquí i no d’una autocompassió que és eixorca i ens porta a “salvar” coses, més que a defensar-les. Escrivia Torras i Bages a la visita espiritual: “Més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada”. La sortida més llaminera que ofereix l’autocompassió és la de la negació de les contrarietats o el pensament viciat que la covardia de defugir-les les farà desaparèixer.
El país giravolta al seu voltant i Montserrat es manté al centre, com una marca d'origen i una sageta apuntant al destí. Com un recordatori que hi ha coses que no es poden mirar de cua d’ull: aquest és el valor de la seva permanència. A la falda de la Mare de Déu, l’Infant sosté a la mà esquerra una pinya, expressió de tot el que és fecund i perenne. Mil anys no són l’eternitat, però és prou de temps per incidir en el marc mental de la nació que sosté. Quan la conjectura condueix de ple al descoratjament, amb mil anys basta per explicar que la nostra existència testimonia una robustesa que ve de lluny. No n’hi ha prou amb símbols per aguantar ni la política, ni el país. Però quan l'immediat és superficial i està pervertit, el símbol ofereix la profunditat de visió que reorienta. La Mare de Déu dels catalans és negra i fa més de mil anys que il·lumina el país.