"La vida es un tango, y el que no lo baila es un machango"

La meva mare cantava molt malament i jo ho he heretat. Una característica de família que s'eleva a categoria d'art quan el meu aitite Adolfo, per continuar en les saboroses salses d'una societat gastronòmica, va acabar en un cor que cantava a cappella, una cosa molt de senyors bascos, fins que algú li va dir: "Uzabal, maco, conforma't a moure els llavis". La meva mare cantava molt malament, però era una dona alegre i decidida que no s'estava d'entonar tot allò que li abellia mentre feia això o allò altre. Cantava en espanyol i en eusquera, cantava aires de Los Bocheros i coples tradicionals, i moltes nits quan ens feia el sopar entonava una cosa que a mi em feia estremir: un tango de Gardel. "Silencio en la noche, ya todo está en calma, el músculo duerme la ambición descansa". Em feia una mica de por, com si la barreja de la foscor i el múscul en repòs fos un presagi de la mort o potser era per com l'entonava de malament. Coses de criatures.

He recordat aquesta estrofa en comprovar com s'ha estès un silenci profund i espès sobre l'última fase de les negociacions entre Junts i el PSOE, quan ja fa quinze dies que el Rei va encarregar a Sánchez la investidura. El silenci hi és i els músculs de les llengües descansen; el tema de l'ambició, això ja segur que no. L'ambició segueix ben alta per tots dos costats, d'això no hi ha cap dubte. Silenci. Les fonts en guaret i els socialistes cridant a capítol els seus, perquè no moguin ni tan sols els llavis ara que tot es juga en una franja molt estreta. Tan estreta que s'assembla a la de Gaza, un assumpte que encara els podria provocar problemes i dissensions en aquests moments tan sensibles. Em diuen que només parlarà Zapatero, que ja ha fet alguna entrevista i que sens dubte es prepara per a una ronda preparatòria i endolcidora que amanseixi els detractors de l'amnistia, sobretot els propis. En últim extrem i només quan tot estigui fet, ja parlarà Sánchez. Per fer-se una idea, poden comprovar que de la reunió de la comissió negociadora que es va produir ahir a Ferraz, als periodistes ens han enviat un mut. I les fonts d'un i un altre costat han esdevingut monosil·làbiques: "sí", "no", "no ho sé". Sang d'orxata es recomanen per evitar que tot descarrili a última hora.

Les fonts en guaret i els socialistes cridant a capítol els seus, perquè no moguin ni tan sols els llavis ara que tot es juga en una franja molt estreta

Fins ara sabem que el tema jurídic de l'amnistia està pràcticament tancat, si no tancat del tot, i que es continua treballant en el que es diu "acord marc", que seria la part més política de la negociació. Aquí entrarien les ganes de Sánchez de pactar tota una legislatura i les de l'independentisme de considerar l'amnistia una esmena a tot el que s'ha fet fins ara i una estació intermèdia cap a desenvolupaments més amplis pel camí de l'autodeterminació. Territori escabrós. Per als socialistes, amb la seva resistència interna, l'amnistia és una espècie d'estació terme mentre que per a Junts és un punt necessari per emprendre el viatge. Tot i això la cosa avança, els relats s'afinen per amansir les feres pròpies i alienes i aquesta setmana és decisiva per al pacte.

Les apostes estan ara mateix en 75-25, i la probabilitat més gran és que el procés arribi a terme i el 25% són les possibilitats que al final s'estripin les cartes i estiguem votant un altre cop al gener. Això ho saben les dues parts que conversen, però també ho sap el Partit Popular, que cobreix apostes al vint-i-cinc i, per si de cas, ha engegat els seus recursos per intentar fer saltar la banca. D'aquí ve el moviment al Senat, on tenen majoria. No seré jo qui els acusi de debatre coses en seu de la representació popular. No seré jo qui els acusi d'antidemocràtics ni d'ús de la cambra "de forma partidista", com fan els socialistes. Em nego a estigmatitzar allò que els grups que poden fer-ho portin a debatre a una cambra, sigui alta o baixa; que es comença per treure legitimitat a les iniciatives dels adversaris i s'acaba per enviar a la presó per debatre el que es considera indegut. Llarga vida als debats dels representants, ens agradin o no ens agradin.

Cert que el PP ha cridat a comissió els presidents autonòmics per intentar trencar aquest fràgil equilibri de les negociacions, per fer miques aquest silenci amb declaracions que puguin posar els socialistes en un compromís. És indubtable l'estratègia política d'aquestes compareixences aprovades amb la majoria dels populars al Senat. De la seva majoria ho gasten, escolta. Si tot s'ha fet pulcrament, esclar que pot parlar-se del projecte d'amnistia en una cambra, encara que no es conegui el text. No m'agrada la idea de sostreure una qüestió tan important del debat públic, que és el que al PSOE li agradaria. Així doncs, la llei del silenci socialista ha determinat que els seus escassos presidents autonòmics no vagin a aquesta cita. Això deixava en mans del PP les compareixences fins que Aragonès ha decidit anar a donar la cara en nom del Govern de Catalunya. Em sembla bé. A Madrid s'estan fent debats en certs fòrums sobre l'amnistia en els quals abunden els alts càrrecs amb Aznar i brillen per la seva absència, esclar, qualsevol que pugui defensar jurídicament o políticament la seva conveniència.

Em sembla bé que Aragonès hagi acceptat el repte de ser l'única veu que defensi el parer procliu a l'amnistia en nom de Catalunya, ja que ho fa com a president, encara que ho farà en aquesta setmana d'equilibris al caire de l'abisme, amb la idea clara al cap dels populars d'empènyer a veure si l'acord cau pel barranc. Pel mateix motiu estan pressionant, com saben i com poden, perquè es fixi la data del debat d'investidura, és a dir, perquè l'abisme pel qual volen veure caure l'acord estigui a prop i ben visible. I és que Feijóo no sembla gaire seguidor de Gardel, sinó de Discépolo i per això insisteixen que tot això de l'amnistia és un cambalache perquè Sánchez aconsegueixi un altre mandat i ell es quedi de miranda i és "que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el 510 y en el 2000 también, que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafa'os, contentos y amarga'os, valores y doblé".

Mentre uns piquen de peus, d'altres callen. No debades a Gardel li deien "el Mudo".

La meva mare cantava molt malament el que li venia de gust, entre altres coses, "Fumando espero", aquell tango català de Viladomat.

I esperem, encara que el fum ja és un anatema.