Quan Cèsar va decidir eliminar els seus col·legues de triumvirat, només va cometre l'error d'explicitar-ho. Explicitar que pretenia perpetuar la dictadura, una magistratura romana pensada per a la transitorietat que ha de caracteritzar sempre els estats excepcionals. Quan Octavi August, poques dècades després va fer el mateix amb Marc Antoni i Lèpid, les coses havien canviat, els romans havien viscut ja la guerra civil, però també Octavi va esperar prou per proclamar-se prínceps (el primer entre iguals) després d'una enorme campanya de propaganda per explicar, com recorda Titus Livi, que havia estat l'artífex de l'eliminació de la facció, de la consecució de la Pax Romana.

L'argumentació sona tan propera que gairebé fa por. De fet pensar en la nostra època com un nou declivi a l'estil del final de l'Imperi Romà és temptador. El problema és identificar quins són els mals dels quals morirà aquest nou imperi, i en això no hi ha massa acord entre els apocalíptics (entre els quals poden comptar-m'hi, si parlem en un sentit filosòfico-moral). Un símptoma, tanmateix, és el que està passant amb el tradicional instrument conservador per a la manipulació de la democràcia, el referèndum, perquè no n'hi ha ni un que guanyi qui ho proposa amb aquest objectiu. Als països seriosos, després d'això, arriben les dimissions, cosa que al nostre país no passa perquè sempre es troba una excusa per seguir. Però m'imagino que la dimissió es produeix per la irreflexió de proposar-lo, i no pas pel fet que el resultat no els acontenti. Perquè si quan la gent deia majoritàriament que 'sí', qualsevol estudiós del tema era conscient que la població res en sabia del cert sobre les conseqüències de fer-ho, ara que el resultat és que 'no' hi podem dir el mateix. Per tant, no em valen les anàlisis que parlen d'una població conscient que el referèndum de Renzi suposava tornar als temps de Mussolini; entre altres coses perquè la reforma no feia més viable la dictadura, com bé sabia Cèsar.

El sistema, senzillament, se n'ha anat en orris

El referèndum es perd, perquè es carrega de forma immisericordiosa contra el missatger. Per això veiem partits conservadors fer polítiques d'esquerres o almenys semblar-ho; per això veiem els jutges construir teories impensables fa una dècada per descavalcar representants egregis del sistema. Perquè el sistema, senzillament, se n'ha anat en orris. Així, cada vegada que a algun representant del poder públic no li agrada una sentència, pot fer com la població quan es penedeix de la decisió adoptada en un referèndum... pot dir que es veu afligit de postveritat. Perquè el món tantes vegades anomenat líquid se'ns està evaporant davant dels ulls. I l'únic que se'ns ocorre davant de la confusió és a dir "no". Per si de cas.