El millor que pot passar a un polític és rebre un regal inesperat del seu màxim oponent. Així s’ha esdevingut amb l’obsequi d’Alberto Núñez Feijóo a Pedro Sánchez per desencallar la renovació del CGPJ mitjançant un mediador pertanyent a la Comissió Europea. Els líders del PSOE i del PP van reunir-se finalment per comunicar als espanyols que només compartien una sola proposta: reformular l’article 49 de la Constitució per tal de substituir el terme disminuït per l’expressió persona amb discapacitat (no fos cas que algú gosi pensar que existeixen plantes, animals o fins i tot objectes que pateixin d’algun impediment fisicomental). Però Feijóo va sorprendre tutti quanti amb la brillant idea d’apel·lar a la figura del mediador per desentrellar el vodevil del Consejo. Diuen que Sánchez acceptà la idea a l'acte i, afegiria jo, ho devia fer descollonant-se internament de riure.

Al president espanyol li és ben igual que la figura en qüestió acabi essent el comissari de Justícia europeu, Didier Reynders (que ja havia tocat el crostó als polítics espanyols perquè desbloquegessin la renovació del pastís judicial), o que l’agraciat sigui el mateix Sant Pare. Perquè, per molt que Feijóo faci tots els esforços del món a l’hora de diferenciar una mediació presidida per un verificador de la instància més alta del govern continental, contrastant-la amb qui la dreta anomena “un mediador salvadoreny especialitzat en bandes armades”, el president del PP ha comprat el marc mental de Sánchez; a saber, l’apel·lació a un òrgan exterior per resoldre afers de política interna espanyola. El pobre Feijóo ha espremut tota la seva (escassa) retòrica per justificar el pacte, adduint que la Comissió és “una institució espanyola a la qual hem transferit bona part de la nostra sobirania.”

Certament, hom acaba pensant que els assessors de Feijóo tenen una intel·ligència semblant (escassíssima, vaja) i han assistit a les mateixes universitats que els spin doctors dels líders del procés. Primer, perquè mentre el líder del PP reclama a Sánchez més sobirania espanyola a l’hora de combatre l’independentisme, ell mateix sembla cedir-la a un òrgan on l’Estat hi té una presència col·legiada. Per altra banda, la tasca de Reynders o del mediador que s’escaigui només podrà ser la d’aconsellar al bipartidisme espanyol que foti el puto favor d’escollir els jutges vacants que manquen al Consejo i parin de tocar la pebrotera. De fet, la cosa és tan risible que el repartiment de les cadires en qüestió ja està feta: el pactaren Félix Bolaños (abans d’ésser superministre) i Esteban González Pons. En tal cas, el paper del mediador consistirà a aparèixer a la roda de premsa i pagar les croquetes.

Mentre el líder del PP reclama a Sánchez més sobirania espanyola a l’hora de combatre l’independentisme, ell mateix sembla cedir-la a un òrgan on l’Estat hi té una presència col·legiada

Per tot això, Feijóo podrà presumir d’haver seduït Europa amb la seva brillant idea de mediació, però Sánchez recollirà tot el caudal polític del desenllaç. Presentarà els nous jutges, reforçarà la idea de presències externes en les negociacions entre partits espanyols i, en definitiva, es continuarà fent fotos amb la majoria dels líders europeus, mentre que Feijóo només tindrà el premi a la fontaneria de l’acord. Que la dreta espanyola caigui en aquesta trampa de primer de Maquiavel resulta molt risible. Encara ho serà més veure com Sánchez continua sobrevivint a través d’un pla de descentralització de competències estatals que Junqueras havia imaginat només per a Catalunya, però que —com passa sempre— acabaran fins i tot abraçant els barons del PP, uns opositors gallardament ardits del líder del PSOE que li besaran els peus quan els regali traspassos de Rodalies i més autonomia fiscal.

Evidentment, tot el que podrà fer la política catalana és contemplar aquesta nova fortificació del bipartidisme des de l’absoluta servitud al PSOE. Aquest és un avís de l’única dinàmica que podrà veure’s en la pròxima dècada funesta al nostre país. Som espectadors d’un repartiment on no tenim cap mena de veu; però caldrà tenir cintura perquè, per molts esforços que hi posi el supervivent Sánchez i per molt que la dreta més radical es manifesti de forma cada vegada més violenta i patètica, Espanya comença un procés on els partits grans recuperaran l’hegemonia, però en què l’estat es farà més petit. Això afavorirà les noves generacions d’independentistes quan arribi el moment de recuperar l’impuls i la majoria dels nostres actuals representants ja formin part d’un passat notòriament oblidable.

Ara per ara, només ens queda escurar bé el plat i agafar forces. Passeu bones festes, estimats lectors. Si encara no teniu clar el regal, ja ho sabeu: un mediador sempre acaba fent molta gràcia.