Hi ha tres òptiques des d’on mirar-se aquestes eleccions municipals, de les quals acaba de començar la campanya electoral, que poden ser interessants a l’hora de fer-ne la valoració: l’independentisme, les eleccions generals espanyoles i l’entorn.
Des de l’òptica independentista, interessa el resultat —òbviament—, com continua la pugna Junts-ERC, els pactes que es facin per formar governs, l’agenda política i la distribució territorial del vot, sobretot en àrees metropolitanes. La pugna i pacte que existeix entre ERC i Junts ha fet que, durant els darrers anys, l’anàlisi dels resultats se centri en si la suma de l’independentisme guanya les eleccions, obviant en certa manera les victòries del PSC. Guanyarà aquesta suma? Escrutat si la suma independentista és guanyadora, s’analitzarà qui queda per sobre de l’altre: si ERC per sobre de Junts o Junts per sobre d’ERC. En nombre de vots però també en nombre d’alcaldies, consells comarcals i de diputacions. D’aquest resultat se n’extrauran tota mena de conclusions complementàries. Si és un èxit o fracàs de l’estratègia nacional; si és un càstig o un premi a l’obra de govern; si és un premi o un càstig a haver-ne sortit; el moment de cada partit, etc. No quedarà tot aclarit la nit del 28 de maig. Cosa que ens portarà a un inici de juny intens pel que fa als pactes. S’imposarà una raó estratègica de control del poder per part de l’independentisme? S’obrirà del tot la porta al PSOE? També serà interessant veure com es reparteix el vot independentista al conjunt del territori. Segons què passi en les regions metropolitanes, podria justificar l’estratègia d'uns, però una victòria dels altres a Barcelona significaria el contrari. Tots aquests elements i amb els ulls posats a unes ja properes eleccions generals a Espanya i unes catalanes a venir marcaran l’agenda política dels propers mesos de l’independentisme català. Una agenda que pot tenir conseqüències d’anys.
Té sentit l’exigència als polítics en un país d’una cultura democràtica feble on el retiment de comptes no existeix?
A Espanya, a banda d’eleccions locals, també n’hi ha d’autonòmiques, fet que converteix, encara més, aquestes eleccions en un termòmetre del que pot passar a les properes generals: el resultat, replegament de blocs, lideratges… El resultat es mirarà en termes similars als que descrivia fa un moment en el cas de Catalunya: pel total de vots assolits per cada un i també pel nombre d’alcaldies i institucions municipalistes, i de presidències dels diferents governs regionals. Aquí serà interessant veure si es constata la desaparició total de Ciutadans i si, al mateix temps, després d’una època en què semblava que la dreta i l’esquerra podien dividir-se en diferents opcions, es torna a reagrupar tot entre el PP i PSOE. I d’aquí els lideratges. En primer lloc la pugna particular entre Sánchez i Feijóo, a veure qui en surt reforçat. Però no passarà per alt el resultat d’Ayuso en el cas del PP ni el dels respectius barons territorials del PSOE.
I per al final, l’entorn. Les enquestes mostren un volum de participació que no sembla anar a l’hora amb la desafecció que es respira, sobretot, a Catalunya. Sobretot entre l’independentisme, el segment més mobilitzat dels darrers anys. Té sentit l’abstenció com a opció de càstig si realment —més enllà del discurs que els toca fer— no importa gens als partits? Té sentit l’exigència als polítics en un país d’una cultura democràtica feble on el retiment de comptes no existeix? Influirà el canvi que hi ha hagut a Catalunya sobre com s’explica la política a través dels mitjans de comunicació? Serà prou mobilitzador intentar evitar que guanyin els altres encara que estiguis enfadat amb els teus? Molts interrogants oberts per al 28 de maig, quan, tot això, està en joc.