Els buròcrates de la FIFA, dirigits per Gianni Infantino —capo di tutti capi futbolístics—, s’han apoderat del món del futbol amb les arts dels prestidigitadors de l’estafa. Allà on van, aquests personatges inflats de calés i de bones viandes deixen el rastre de les seves Visa Platinum a compte de l’esforç dels treballadors del futbol —els futbolistes— i la bona fe dels seguidors, amb la mentida que treballen per a l’interès d’un esport que, en realitat, només els interessa per viure com a sàtrapes.
Tota aquesta reflexió irritada és la que em provoca un personatge com Gianni Infantino, el buròcrata per excel·lència, que es mou pels continents sense cap mena de criteri moral, i amb una capacitat innata per a la genuflexió típica dels arribistes. Les seves trobades amb Putin i Trump passaran a formar part de la història de la ignomínia, demostrant que per ser home de la FIFA només cal tenir un quall a l’altura de les comissions que van i venen, passant per sobre dels interessos reals d’un esport que viu, fonamentalment, dels futbolistes i dels aficionats. Sense aquests dos estaments, Infantino hauria de dedicar-se a cercar una altra gallina dels ous d’or capaç de satisfer les necessitats biològiques d’aquest grup de dirigents epicuris que han fet del paternalisme l’art de vendre la seva indecència. Aquests vividors tot ho fan per l’interès del futbol, típica estratègia dels narcisistes. I també per l’interès dels seus fills putatius, els futbolistes. I, evidentment, també pel bé dels aficionats.
Miraculosament, i malgrat Infantino, alguns partits del Mundial encara desprenen aquella màgia d’abans, de quan la gent plorava veient el jogo bonito del Brasil de Pelé, o la perfecció estètica de la Taronja Mecànica dirigida per Johan Cruyff. El Mundial encara viu del record de Maradona i de la seva "mà de Déu" o del fet que Messi continuï trencant les lleis de la física. Mentre el Mundial depengui dels futbolistes i de la passió dels aficionats, continuarà existint, malgrat les traves imposades per la FIFA, venuda als interessos comercials de les multinacionals, que permeten a Infantino i a tutti suoi viure amb les mans brutes de caviar —de beluga, evidentment.
Infantino i els quaranta buròcrates s’han venut l’ànima al diable amb el beneplàcit silent de tothom, incloent-hi futbolistes, espectadors i clubs
Aquest Mundial és l’exemple perfecte de l’estrès que ha imposat el neoliberalisme a tot allò que pot reportar grans beneficis econòmics. La copa del món de 64 equips va ser imposada per Infantino i els quaranta buròcrates, i és el cim d’un Everest ple d’alpinistes mancats d’oxigen i de xerpes moguts pel calé.
Sobta, però, que els futbolistes, la peça fonamental de tot aquest engranatge, acceptin, mesells, unes condicions laborals que els obliguen a posar en risc la seva pròpia salut. Sobta, també, l’omertà imperant al futbol, en què els futbolistes callen a canvi de sous estratosfèrics i de beneficis publicitaris. Sobta que els futbolistes no protestin per un Mundial allargat i per l’amenaça de la FIFA d’incrementar la xifra de participants en les edicions següents. Sobta, també, que els futbolistes no imposin les seves regles: ells són la pedra filosofal d’aquest esport i, alhora, l’element més fràgil. Sobten tantes coses... Com sobta que tant l’AIF com la FIFPRO —les dues associacions internacionals de futbolistes— no posin el crit al cel i cridin a la vaga general dels seus representats.
Tinc l’esperança, remotíssima, que els futbolistes es plantin algun dia contra Infantino i Čeferin, encara que quan veig bocabadat com certs jugadors brasilers nascuts a faveles donen suport a Bolsonaro, o observo fastiguejat com Diego Fuoli, el porter del Sabadell, indueix a la massa a cridar "fill de puta" a Pedro Sánchez, l’esperança s’esvaeix i neixen els dubtes que algun dia hi hagi una insurrecció necessària. Manca civilitat en un col·lectiu que s’enlluerna massa amb el luxe. No m'imagino Johan Cruyff, en plenes capacitats futbolístiques, acceptant tota aquesta sobreexplotació desacomplexada per part d’Infantino. Cruyff va patir João Havelange, però eren altres temps. Llavors, els futbolistes no creixien en una societat tan idiotitzada i molts jugadors van protestar quan l’Argentina dels 30.000 desapareguts va rebre l’honor d’organitzar un Mundial.
Jo, com a espectador, tampoc em deslliuro de la culpa, ja que soc part activa d’un espectacle que cada dia s’assembla més al panem et circenses romà. Com a espectadors, hem acceptat l’explotació dels futbolistes com si nosaltres fóssim els propietaris de la granja ramadera, ajudats per certs periodistes esportius que mai s’atrevirien a maltractar els seus fills com menystenen a certs jugadors. Quins badocs. Som tan babaus que hem admès el preu imposat per la FIFA d’unes entrades inassolibles per a un treballador normal. I no només hem acceptat la desvirtuació del futbol amb el cost de les entrades, sinó també amb el canvi d’unes normes que van en contra de la naturalesa d’un esport que fins ara s’ha mantingut allunyat dels desitjos colonialistes dels nord-americans. Trossejar el partit en quatre parts per encabir-hi publicitat és pervertir un espectacle basat en l’estructura típica dels relats: inici, desenvolupament i final. El futbol és èpica, i l’èpica és progressió… Infantino i els quaranta buròcrates s’han venut l’ànima al diable amb el beneplàcit silent de tothom, incloent-hi futbolistes, espectadors i clubs. Entre tots varen matar-la i ella sola es va morir, diu el refrany popular.
Per sort, encara som a temps de salvar el futbol dels desitjos megalòmans de gent com Infantino. I són els futbolistes, i nosaltres, els espectadors, qui tenim el poder del “ja n'hi ha prou, d'aquest color”. L’espectacle, a la gespa; la passió, a la graderia; l’inframon, als despatxos de la FIFA.