Motor de memòria

En un llibre que he trobat apassionant, Europa, del britànic Timothy Garton Ash (Arcàdia, 2023), un dels subcapítols porta el nom de “El motor de memòria”, dins del capítol “Destrossada (1945)”, que narra com estava Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial. En un subcapítol anterior, l’autor reflexiona a propòsit d’aquells anys postbèl·lics i d’implantació del teló d’acer sobre el fet que els éssers humans no hem aconseguit construir mai el cel a la terra, de fet, ni tan sols —i potser sobretot— quan ho han intentat. Però han creat repetides vegades l’infern a la terra. L’Europa destrossada del 1945 és una imatge ben simbòlica d’aquesta creació de l’infern a la terra.

Garton Ash es fixa per parlar-nos del motor de memòria en la figura de Bronislaw Geremek (1932-2008), una persona avui massa oblidada, però que fou una figura clau de la lluita per la llibertat de Polònia durant les darreres dècades del segle XX i un dels grans líders europeistes d’aquell període. De confessió jueva, va malviure al gueto de Varsòvia durant el període d’ocupació nazi, i va aconseguir escapar-se’n dues vegades. El primer cop, l’agost de 1942, malalt, fou recollit per uns amics de la família fins que va aconseguir recuperar la salut, i un cop restablerta, va tornar a dins del gueto per retrobar els seus pares. La segona vegada ho va fer aprofitant que formava part del seguici d’un enterrament que anava al cementiri jueu. Gràcies a això va salvar la vida, va aconseguir sobreviure. Part dels seus no ho van poder fer, el seu pare fou assassinat en un camp d’extermini nazi i el seu germà fou enviat al camp de Bergen-Belsen.

La seva mare també va sobreviure, i el va criar, amb l’ajuda d’un padrastre catòlic, que el va encaminar cap a fer d’escolanet i a ser educat per un capellà de les Congregacions Marianes. Rebel i amant de la justícia, Geremek es va inscriure al Partit Comunista Polonès als divuit anys, organització que abandonaria divuit anys després, com a protesta per la invasió pels tancs soviètics de Txecoslovàquia el 1968. Es va refugiar llavors en la seva vessant professional com a medievalista.  El 1997 fou nomenat ministre d’Assumptes Exteriors de Polònia i, com a tal, va signar el tractat pel qual aquest país esdevingué membre de l’OTAN i també va tenir un paper clau per dur Polònia a la Unió Europea. Des del 2004 i fins a la seva mort en accident de trànsit fou membre del Parlament Europeu.

Massa sovint, creiem que l’Europa lliure i pacífica formada sobretot per democràcies liberals es dona per suposada; i no ha estat així ni està guanyat per sempre

El seu europeisme, la seva idea d’Europa com a espai de llibertats i justícia, podem considerar-lo típic de les diverses generacions de constructors de la Unió Europea que van fer del nostre continent el que era a començaments del segle XXI. D’aquelles generacions que, sortides de l’infern, volien aspirar a estar en un estrat millor de la seva història, tant personal com col·lectiva.

Com escriu Garton Ash, “és veritat que hem d’anar amb compte de no convertir la història d’Europa després de la guerra en un conte de fades en què herois virtuosos aprenen de les seves experiències a l’infern per crear el cel. La història veritable és plena d’estats que persegueixen els seus interessos nacionals, imperis decadents, retorçades lluites pel poder, grups de pressió empresarials disposats a obrir-se pas a cops de colze, intercanvis diplomàtics, ambicions personals i, en darrer lloc, però no per això menys important, la sort històrica, que segons Maquiavel suposa la meitat de l’explicació de la majoria de coses que passen en la política. Però en algun lloc de tot això, al llarg de quatre generacions, hi havia el motor de memòria, que funcionava als cors i a les ments de milions d’europeus”.

Em temo que, massa sovint i de manera potser més accentuada en les generacions més joves, creiem que l’Europa lliure i pacífica formada sobretot per democràcies liberals es dona per suposada. I no ha estat així ni està guanyat per sempre. Potser ens calen “transfusions de memòria” per part de persones que tinguin records de les coses que han vist i sentit, que han gaudit o suportat en persona, perquè això és una font de motivació d’una força incomparable. Hem de fer anar el motor de memòria, perquè la justícia i la llibertat, tot i que imperfectes, són un combat de cada dia, i perquè els catalans, per dir-ho suaument, no hem tingut la sort històrica a què es referia Maquiavel.