Hi ha llocs al món que abans de viure’ls cal haver-los llegit. Gràcies a la literatura, per exemple, no sabia ben bé què era realitat i què era ficció quan l’altre dia vaig aterrar a l’aeroport de Venècia. ‘A Venezia per terra’, deia un rètol amb el símbol d’un autobús al costat d’un altre on es llegia ‘A Venezia per mare’, amb el símbol d’un vaixell. Topar-se amb això quan acabes d’arribar a la Sereníssima per aire és tan extraordinàriament poètic que només de posar els peus a la terminal, a part d’anar al lavabo a fer el riuet que el 99% dels mortals fem quan baixem de l’avió, lògicament també vaig començar-me a fer aquest article a sobre. Amb l'Haidé vam decidir optar per la via marítima, agafant per primer cop a la vida una embarcació en l'únic moll del planeta situat a escassos metres d’on els avions aterren. El dia era tan rúfol, però, que quan un senyor amb bigoti va preguntar-nos on baixaríem mentre ens segellava el tiquet, vam dir-li Rialto i malgrat que a la placa que portava al pit informava que el seu nom era Stefano i no pas Caront, vaig tenir la impressió que aquella barca penetrant entre la boira era l’entrada a un altre món.

Mentre per les finestres del vaporetto no es veia res per la humitat i jo pensava en la Mort a Venècia de Thomas Mann, el matrimoni assegut just al meu davant va començar a fer coses estranyes a mig viatge. Eren francesos però semblaven més aviat irlandesos, potser perquè l’home, d’uns cinquanta llargs, estava vermell com un préssec de vinya i portava el pentinat mullet, amb una grenya al clatell pròpia del típic membre del Sinn Féin que fa una connexió per Zoom en qualsevol acte de Bildu que acaba amb un concert de Fermín Muguruza. Ella, en canvi, que era ben bé deu anys més jove, destil·lava aquella elegància finíssima que tan bé va saber captar Paolo Sorrentino en aquella escena de La giovinezza on Michael Caine s’enamora d’una top model enmig de la piazza San Marco de Venècia. Tot d’una, per sorpresa de tots els passatgers, el senyor francès amb pinta d’euskaldun va treure de la motxilla una ampolla petita de xampany comprada a l'aeroport i dos gots de cartó. Sense tabús, va destapar-ne el tap abans de servir el que devia ser un prosecco de mala mort, brindar amb la seva dona, fer-se un petó de cine i beure’s una copa just quan entràvem al Gran Canal.

“C’est une tradition particulière chez nous à Venise”, va explicar-me ella quan vaig preguntar-li, encuriosit, com és que es trincaven un benjamín a les nou del matí i dins una barca on més d’un, en comptes de vi escumós, hauria preferit una bona Biodramina. M’hauria agradat parlar bé francès per comentar-li que aquell gest seu era tremendament literari, ja que Venècia sempre hi és, igual com hi és el món, amb el seu mar, les seves barques, el seu cel o els seus avions, però és quan nosaltres afegim un ritu particular en aquest escenari concret que convertim el trajecte cap a ell, de sobte, en una experiència mítica. És a dir, en poesia. Igual que aquell matrimoni, de fet, jo també tinc una tradició relacionada amb Venècia. En el meu cas, després de descobrir la ciutat per primer cop l’any 2011 i quedar impactat amb la seva decadent i inefable bellesa, vaig decidir que cada vegada que hi anés deixaria de fumar temporalment i em faria una radiografia toràcica dies abans de viatjar. És important fer-ho, ja que “el xoc de Venècia exigeix una eixamplada més intensa de les costelles per tal que l’aire entri millor als pulmons”. Ho va escriure Josep M. de Sagarra parlant del seu viatge a Itàlia a Memòries II, i d’ençà que ho vaig llegir sempre procuro demanar hora al metge de capçalera per fer-me una prova d’esforç pulmonar abans de fer les maletes i volar.

Tant el matrimoni que bevia xampany com jo som la demostració que a Venècia no s’hi va per viure unes vacances, sinó per complir unes il·lusions o mites que temporalment tenen com a decorat el que durant segles ha estat una ciutat i ara és, cada vegada més, un immens plató del teatre dels somnis. Per això és lògic rellegir tota la literatura sobre Venècia abans d'anar a Venècia, de Goethe a Brodski passant per Highsmith o Pla, sí, però l'any 2024 també és important llegir l’altra Venècia, la que no viu a la ficció de les novel·les o els llibres literaris de viatge, sinó a la cruesa dels diaris de paper i els mitjans de comunicació: la Venècia de les dades, de les notícies desesperançadores o de les entrevistes als venecians que afirmen, amb el to de qui demana un S.O.S. per ràdio enmig d'un naufragi, que la ciutat s'està morint. No menteixen: quan Sagarra la va visitar, als anys vint del segle passat, a Venècia hi vivien 163.550 persones. Quan a finals dels anys vuitanta Àlex Susanna hi va viure i escriure el Quadern venecià (Destino, 1989), el meu llibre preferit sobre la ciutat, la població ja havia minvat a 93.590 habitants censats.

El canvi de segle i el boom de la globalització, però, va multiplicar encara més la turistització d'una ciutat que en menys de cent anys ha perdut el 50% dels seus veïns, mantenint-se aparentment intacta i seductora per fora però convertint-se, en realitat, en un cos buit per dins. Això és el que explica I love Venice, un meravellós documental que es pot veure a Netflix i que detalla el testimoni dels que s'autoanomenen els últims habitants de Venècia: sorgits al voltant d'una pàgina web anomenada Venissa.it i articulats més tard dins la plataforma cívica '25 aprile', l'any 2008 van instal·lar un marcador electrònic en una farmàcia del Campo San Bortolomio; en aquell moment marcava 60.704 habitants, i van prometre celebrar Il Funerale di Venezia quan hi hagués menys de seixanta mil habitants a la ciutat. El dia de l'enterrament va arribar el 2 de novembre de 2009, i des d'aleshores aquests particulars venecians no han parat de fer activisme a favor de Venècia reclamant una cosa la mar de simple: poder-ne ser un veí. És a dir, procurant salvar la ciutat on van néixer i créixer, en la qual no hi havia grans creuers, ni més de cent vint connexions aèries al dia, ni la impactant xifra de 1346 hotels o apartaments turístics.

Venècia està avui més a prop de ser un parc temàtic com la Cité de Carcassona o el Poble Espanyol que no pas la 'Reina de l'Adriàtic' que va immortalitzar Tintoretto, per això el primer que vaig fer quan el vaporetto va deixar-nos l'altre dia a Rialto, a part de dir adéu al matrimoni francès, va ser dir-li scusi, davvero al taquiller venecià de la barca. No hi havia dubte: no es deia Caront perquè, en realitat, qui l'estava matant era un turista com jo. Encara amb la maleta a les mans, vaig anar al Campo San Bortolomio, vaig apropar-me a la farmàcia i allà, entremig d'altres curiosos com jo, innocents assasins tots, vaig veure la xifra de 58.655 al marcador electrònic. Al costat, un cartell informava de tres dades impactants més: que el 99% dels bars i restaurants del barri de San Marco pertanyen a fons d'inversió xinesos, àrabs i albanesos, que un 72% dels palaus venecians són propietat de russos o americans i, la més demolidora, que a Venècia hi ha 48956 llits hotelers. És a dir, gairebé tants com persones hi habiten.

Veure-ho -perquè els turistes no vivim, només veiem- va exigir-me una eixamplada intensa de les costelles per tal que l’aire entri millor als pulmons, en efecte, per això vaig dir-li a l'Haidé que cada vegada que tornéssim a Venècia, com a segona tradició del viatge, aniríem davant aquella farmàcia per ser conscients que la nostra felicitat i els nostres somnis, com a guiris, són també el malson dels venecians. Per ser conscients que sense botigues, canalla jugant als carrers, ferreteries, dentistes, entitats culturals, fusteries, pediatres, llibreries o advocats, una ciutat no és una ciutat, sinó una successió de carrers on l'espai que abans ocupava el ritme vital dels veïns l'omple, ara, el ritme artifical dels visitants, ja siguin turistes de tres dies, expats de temporada o propietaris estrangers que compren una casa per anar-hi només quinze dies l'any. Per ser conscients, en definitiva, que si és literari destapar una ampolla de cava de camí a Venècia és perquè Venècia és una fantasia, sí, però el que no és fantasiós, sinó dolorosament realista, és plantar-se davant un comptador de morts i entendre el dolor dels venecians, potser perquè ells no són els únics que temen la pèrdua de l'essència d'una ciutat. Potser perquè, a vegades, cal anar a Venècia per entendre amb quin desesperat amor, que vol dir desesperat temor, alguns estimem la Barcelona que tampoc volem veure morir mai.