A mesura que la política es degrada, les relacions personals també s’empobreixen i se’m van acumulant les escombraries a la porta de casa. Encara sort que la porta és forta, i que ja no visc a Barcelona i puc sortir tranquil, sense por de trobar-me pel carrer el típic unionista estarrufat o el típic català cofoi de la torreta, que diria la Diana Coromines. És una sensació, aquesta de veure com la porqueria es va escampant a través de les persones que coneixes, molt difícil de transmetre a la gent que no viu a prop del poder polític, o que prefereix pensar que CiU només era el tres per cent embolicat amb la bandera.

El famós gen convergent que La Vanguardia mira de ressuscitar era la garantia d’una convivència civilitzada que ja no tornarà a ser possible sense un respecte per la història. Com explica Reynald Morella a Casablanca, el dia que Jordi Pujol mori, la seva mort ens semblarà igual de patètica que la de Xirinacs. Pujol morirà exactament igual d’exhaust i de frustrat que Xirinacs i que tots els catalans que va deixar abandonats per poder donar temps al país de refer-se; per donar-me temps a mi, per exemple, d’anar a la universitat i fer la tesi doctoral a Barcelona, cosa que pocs amics meus han aconseguit. 

Tard o d’hora, Pujol morirà i amb el seu funeral humiliant i carnavalesc tots els catalans que encara no s’han venut l’herència dels pares o el futur dels seus fills entendran per què cal alliberar el país al preu que sigui. El fantasma de l’abstenció fa tanta angúnia perquè expressa aquest sentiment, un sentiment íntim que anirà creixent com una selva en el cor dels catalans, inclosos els que encara votin en aquest cicle d’eleccions. És només una qüestió de temps que tot el país perdi l’esperança d’arreglar res a les bones amb els espanyols, que s’adoni que no hi ha redempció dins del marc autonòmic, ni tan sols per l’español del año.

Pujol va donar als catalans una manera col·lectiva d’estar al món a través del pujolisme. La pròxima vegada que aquesta manera col·lectiva d’estar al món s’expressi d’una forma política massiva recordarà com ha acabat el president i el seu partit.

Quan Pujol mori, hi haurà menys somriures de conill i menys brometes que quan va morir Xirinacs, però els catalans hi veuran el mateix fracàs, el mateix escarni i sobretot el mateix verí. L’Anna Grau, la candidata de Ciutadans, ja ho ha intuït i mira d’escapar-se’n representant un eslògan que gairebé tothom s’ha pres com una broma de mal gust, però que és una premonició. La Grau, que vaig conèixer a l’Avui, quan era independentista i escrivia en català, fa burla de l’antic eslògan de Barcelona és Capital perquè la candidatura de Primàries ha sigut l’últim intent, fins ara, de donar continuïtat a l’esperança que havia sostingut el pujolisme —i que abans havia fet possible la República.

La Grau se’n riu d’ella mateixa, no sé si per iniciativa pròpia o dels panxuts que li paguen la festa, però el fet és que prefereix fer escarni del fruit més refinat i democràtic de la Catalunya pujolista que intentar guanyar unes eleccions. Només cal mirar el cartell per veure que, com tots els catalans, està desesperada; igual que Bernat Dedéu, que ja no troba la manera ni de defensar-se per escrit. O del pobre Salvador Sostres, que té el cervell tan desmillorat que necessita equiparar l’independentisme amb ETA. Quan veig els paperots que fan els companys que van fer la beca doctoral amb mi a la Ramon Llull, comprenc per què me’n mantenia a distància de manera instintiva. 

M’he passat tota la vida professional vigilant de treure el màxim partit de les possibilitats que se m’oferien dins del sistema sense deixar-me empastifar d’una forma irreversible. Fins fa poc era difícil, però ara es tornarà impossible. Només cal pensar en la mort de Jordi Pujol i veure Xavier Trias disfressat de gigoló en els cartells electorals. Les elits del franquisme sociològic que el pujolisme va justificar amb les seves victòries electorals miren d’arreplegar les darreres engrunes d’una cultura política que no poden entendre perquè estan massa brutes per digerir-la. Els anticonvergents “que es fotin”, diu Trias intentant dissimular que els votants de CiU que el justificaven, a ell i a la seva família, són precisament els que ha traït.

Pujol va donar als catalans una manera col·lectiva d’estar al món a través del pujolisme. La pròxima vegada que aquesta manera col·lectiva d’estar al món s’expressi d’una forma política massiva recordarà com ha acabat el president i el seu partit. Tant se val quantes vegades Trias reivindiqui CiU o Jordi Cañas digui que ell també és català. Tant se val quantes onades d’immigrants tornin a portar els espanyols per intentar atrapar-nos en les contradiccions polítiques i humanes que han destruït Pujol. Tant se val quantes vegades es torni a reeditar Des dels turons a l’altra banda del Riu. Com explica el meu amic de Casablanca, el riu el vam travessar quan Pujol encara vivia.

La convivència consistia a pensar que Pujol era diferent que Xirinacs, i a casa sempre vam saber que els castellans no hi veien cap diferència.