De tant en tant, entre el llistó baixíssim de la politiqueta nacional i la cruesa del genocidi globalitzat, la civilització ens regala bones notícies. Ahir, de manera simultània, sabíem que l’antic primer ministre neerlandès Dries van Agt i la seva costella (dos ancians de 93 anys) havien decidit programar-se l’eutanàsia i morir plegats el mateix dia, després de setanta anys de matrimoni. Al seu torn, coneixíem que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha avalat la prohibició del sacrifici d’animals que practica el ritual halal i kosher. Cal celebrar amb gran cridòria que la racionalitat humana s’imposi als preceptes divins (o, més ben dit, a la interpretació més estulta que els bípedes fan de la imposició religiosa) i que, en aquest cas, dos adults puguin acomiadar-se del món quan ho considerin oportú i que els rituals on hom executa de manera cruel una bestiola comencin a ésser rèmora del passat.
Això que fan als Països Baixos, on hi ha vora de 9.000 eutanàsies per any, és un costum que hauríem de fer viatjar a Catalunya. No hi ha forma més cruel de tortura que imposar la vida a una persona que, per esbiaixada que sigui la seva tria, ja creu tenir-ho tot fet en aquest món. Això és especialment escaient en el cas dels nostres ancians, als qui allarguem l’existència d’una forma repulsivament dolosa. És evident que aquesta ha d’ésser una decisió fonamentada i persistent en l’anhel, que ha de recórrer a l’assessoria d’especialistes en salut mental i blablablà. Però abandonar la vida mitjançant la decisió autònoma de qui vol escriure el seu propi punt final, mitjançant la rúbrica d’una fantàstica pastilleta, mereix un gran respecte. Decidir quan clous la simfonia que has anat escrivint durant dècades no és una qüestió d’egoisme: contràriament, requereix una grandíssima valentia.
La tria de la pròpia mort és una victòria del lliure albir que deixa l’omnipotència del cel en calçotets, com també recordar a quisvulla que a Occident ens plau apunyalar els animalons amb el ganivet quan ja estan guisats
Les societats més avançades són aquelles que determinen els seus propis rituals i, en aquest sentit, no hi ha cosa més bella que una parella d’ancians acomiadant-se de l’existència agafats de la mà i envoltats de la seva tribu més íntima. Servidor hauria triat una cosa molt més senzilla, a la catalana manera, i n’hauria tingut prou amb la companyia de l’Adagio de la Gran Partita de Mozart, d’una infermera autòctona que em recités algun paràgraf aleatori dels Mestres antics de Thomas Bernhard i au, a tomar pel sac. Malauradament, la majoria de països del món ens neguen la possibilitat de salpebrar d’estètica la nostra mort i, d’una faisó absolutament cínica, esperen que ens anem podrint inexorablement fins al moment en què, curulls fins al cul de morfina, els metges acaben dissimulant un procediment quasi idèntic al de l’eutanàsia. Al final, tot es redueix a la química.
Pel mateix i exacte motiu, cal celebrar la decisió de les togues europees segons la qual, abans de matar una bèstia, hom hauria de tenir la delicadesa d’atordir-la. Aquesta notícia crearà curtcircuits importants a Catalunya, un indret on la progressia —ja ho veureu— acabarà justificant l’esventrament d’un pobre xaiet escudant-lo en la llibertat religiosa. És la mateixa llibertat que hom acostuma a emprar per normes tan curioses, i ben poc il·lustrades, com ara entendre que les dones hagin de tapar-se la cabellera mentre els seus marits poden vestir-se com els surti de la pebrotera. La llibertat de culte és un element sagrat d’Occident, faltaria més; però no cal confondre-la amb una aporia inexistent que s’anomena “llibertat religiosa”, i escric el mot “inexistent” perquè les agressions estètiques a les dones o la consuetud de tallar caps a gallines vives són actes de simple i pura barbàrie.
El lector podrà dir, amb tota la raó del món, que les nostres institucions es mostren molt més gallardes amb l’islamisme o el judaisme que no pas amb la religió cristiana. Sí i recontrasí, però aquest fet innegable no ens eximeix de refermar-nos en el nostre ateisme militant. L’única utilitat imposada per les tradicions religioses ha estat la d’excitar la creativitat i la raó de la humanitat per sobreposar-se al poder omnívor dels Déus (ho escric en majúscula, faltaria més, perquè com a bon ateu reivindico orgullosament la meva formació cristiana; una cosa és no creure en l’Altíssim i l’altra és no saber identificar els estigmes i l’hàbit marronós d’un Sant Francesc!). En aquest sentit, la tria de la pròpia mort és una victòria del lliure albir que deixa l’omnipotència del cel en calçotets, com també recordar a quisvulla que a Occident ens plau apunyalar els animalons amb el ganivet quan ja estan guisats.
Morir quan vols, no matar animalons. Un dia, en resum, de bones notícies. Malauradament, no n’hi ha gaires, perquè aquí sempre s’acaben imposant els déus o, encara pitjor, els mascles que es creuen els seus únics portaveus.