El 7 de juny de 1640 els segadors es rebel·laren contra els terços. Un incident fortuït provocà l’avalot. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell (de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus), els avalotats s’alçaren amb els crits de “visca la terra!”, “muiren los traïdors!”, “muira el mal govern!” i cremaren i saquejaren les cases de funcionaris reials. També hi hagué assassinats, com el doctor Gabriel Berard i Gassol, membre de l’Audiència, i el lloctinent, que, amagat a les drassanes, intentava de fugir en una galera genovesa. La guerra dels Segadors va començar així. No van guanyar-la els que l’haurien d’haver guanyat i així ens ha anat als catalans des d’aleshores. Catalunya hauria pogut ser com Portugal, però, ves, va restar com una província d’Espanya. Encara ho és: ara en diuen comunitat autònoma. La revolució dels somriures, que pretenia assolir l’èxit que no s’havia tingut el 1640, va fracassar. Ara no entraré a discernir per què. La qüestió és que des de l’endemà del 27-O, si no abans, els partits que van dirigir aquell fracàs s’han anat reposicionant. Ho han fet amb tan poca cura i gràcia que els han petat les costures a la primera de canvi, malgrat la fidelitat dels “culs de ferro”, que són els que es beneficien de les ETT que són els partits. L’actual sistema polític expulsa la gent honrada i deixa el govern a les mans dels ineptes i dels fracassats.
La CUP és un partit marginal que cada vegada aporta dirigents més extravagants, com la candidata a Barcelona i, ep!, també diputada. Junts és un projecte fracassat que després del 28-M entrarà en erupció. El més segur és que caigui en poder dels neoconvergents, amb l’únic inconvenient que Carles Puigdemont i Toni Comín no sabran com encaixar el Consell de la República amb les tesis regressives de l’únic partit que els dona suport. Que això acabi passant haurà estat culpa d’ells i dels seus pactes interns i que l’exili acaba sent una presó que també aïlla de la realitat, sobretot si t’aconsellen malament. El gir més copernicà ha estat el d’Esquerra. Qui no vulgui veure que l’únic que perseguien els republicans era “substituir” els convergents, és que és cec. Han hagut de pagar un preu molt alt per aconseguir-ho. A Barcelona es veurà com la seva aposta política que va guanyar el 2019, el 28-M es convertirà en una alternativa irrellevant. El problema no és que Ernest Maragall sigui una persona gran, un ancià, sinó que Esquerra no té cap projecte. Ni tan sols pot brandar l’anticolauisme deshidratat de Xavier Trias. El candidat Trias, que no se sap si ho és de Junts o de l’establishment, que inclou els especuladors immobiliaris que són els que provoquen que una unitat familiar que ingressi 3.000 euros mensuals passi estretors a Barcelona, viu en el món dels “upper Diagonal” i no sap cartografiar la ciutat ni amb el mètode Braille. Només per aquest error de càlcul, per aquesta visió errònia i classista d’entendre la societat barcelonina actual, aquest senyor no hauria d’arribar a l’alcaldia de cap manera, ni per una carambola. Patim uns polítics que fan vergonya. La seva ineptitud fa que t’entrin ganes de cridar ben fort, com els segadors del segle XVII, “mori el mal govern!”.
El problema no és que Ernest Maragall sigui una persona gran, un ancià, sinó que Esquerra no té cap projecte. Ni tan sols pot brandar l’anticolauisme deshidratat de Xavier Trias
El desgavell de fa dos caps de setmana en les proves d’estabilització d’interins de la Generalitat va ser un espectacle dantesc. Per començar, perquè va conculcar els drets dels opositors, però és que, a més, va demostrar-nos quina era la filosofia del govern d’Esquerra sobre les polítiques públiques. Ja que als de Pere Aragonès els agrada tant qualificar qui és més esquerrà que el veí, els diré que aquest govern és el primer que privatitza (sí, sí, privatitza) les oposicions. Ni la dreta nacionalista —CiU, per ser clars— s’havia atrevit a fer-ho mai. La privatització de les tasques de l’administració és la culminació d’un procés que va començar el dia que algú va decidir que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), una institució centenària i motor de la modernització de Catalunya del primer catalanisme, no havia de servir de res. Que era una carcassa, molt cara, per altra banda, que ara només serveix per subvencionar cursos que fan entitats privades, siguin sindicats, escoles de negocis o les associacions municipalistes dominades pels partits. Ni quan es va determinar que l’EAPC era una “estructura d’Estat” els que ho deien s’ho van creure. Els en dono fe, creguin-me. Per què la consellera Laura Vilagrà va decidir privatitzar les oposicions i no fer com s’havia fet fins ara, que era una tasca interna amb l’EAPC com a epicentre? És que Vilagrà és de dretes? Potser sí, vistos els seus arguments. O potser és perquè és una inútil que gestiona un pressupost sense cap mena de projecte al cap? Ser de dreta o d’esquerra al final no determina res si un no té cap ideal per defensar. Mori el mal govern!
El caos de l’R2 Sud de Rodalia, després del nou incident de dilluns passat, és un altre exemple de les desgràcies que provoca la mala política. Un país és realment modern quan està saturat de bons policy-makers. A Catalunya hi ha bons professionals, però els bons de veritat no opten per la gestió pública. S’avorreixen i les dificultats de gestió són tantes i tan burocràtiques, que sovint els cal fer algunes trampes, com les que suposadament va fer Laura Borràs per poder acabar un treball secundari. Aquestes irregularitats són habituals en totes les administracions, per bé que personalment no em semblin correctes ni necessàries. Si un procediment no funciona és que està mal regulat i, per tant, cal canviar la legislació i no saltar-se'l d’amagat perquè els polítics no legislen bé. Ara, diguem-ho clar, aquestes pràctiques només et porten a la presó i a la inhabilitació professional si, com acabem de veure, tens criteri polític i, a més, ets independentista. Aquesta és una condició essencial. Més enllà de si ha estat culpa d’un llamp o no, que tot indica que és que no, la situació dels trens de rodalia és la demostració que cap dels partits actuals ha sabut combatre el centralisme i la manca d’inversions. El català emprenyat va començar a emprenyar-se a les estacions de Vilanova i la Geltrú o de la Garriga, per dir dues localitats castigades amb la pobresa crònica de les comunicacions fèrries. L’Estat roba als catalans el benestar no tan sols mitjançant el dèficit fiscal, sinó empobrint les infraestructures amb una visió mesquina i discriminatòria d’Espanya. Però no tot és culpa d’Espanya, evidentment. La pífia dels Mossos d'Esquadra que ha obligat el cos policial a gastar-se mig milió d'euros més del previst en la compra de cascos i màscares antigàs per als agents de la policia, no és un símptoma del mal govern? I tant. Escriguem-ho en nombres que fa més mal: 500.000 €. Mori el mal govern!
Més enllà de si ha estat culpa d’un llamp o no, que tot indica que és que no, la situació dels trens de rodalia és la demostració que cap dels partits actuals ha sabut combatre el centralisme i la manca d’inversions
El procés, que ja no escrivim amb majúscules d’esquifit com ens ha quedat, es va alimentar amb aquestes emprenyades cada vegada més sovintejades del ciutadà maltractat per les administracions. I ho escric en plural perquè tan culpable d’aquest desgavell és el govern d’Espanya com el govern de Catalunya, incapaç de plantar cara per por. Per por que La Vanguardia els atorgui un semàfor vermell. El mal govern és la pitjor de les traïdories. És evident que el 2017 no es va assolir l’objectiu. Un cop vençuts, Esquerra va decidir donar suport al PSOE per aconseguir la llibertat dels presos vip (hauria quedat molt malament si només haguessin pactat la llibertat dels seus presos) i oferir-li estabilitat contra —Que vindrà el papu!— la dreta cavernícola. Quina pena! Si els polítics d’Esquerra haguessin tingut una mica de talla, almenys haurien pogut fer com Pujol i haurien acordat amb el PSOE un nou Pacte del Majestic que aportés substància a la “normalitat”. A la rendició. No estaven en condicions per fer-ho. Ara només ens queda una alternativa. Cridar ben fort: mori el mal govern! I esperar que, quan es convoquin eleccions, el poble talli el cap als politicastres d’avui. Un assassinat metafòric necessari.