En el moment de les emocions radicals, de mena, de les que t’envaeixen amb un astorament indescriptible, escriure l’adeu a un mestre, un amic i un company és una tasca difícil i de dubtós èxit.
Ahir dimecres, a mitja tarda, fruit de la conjunció de diverses malalties cròniques i irreversibles, en les quals la Covid-19 poc o res segurament hi ha tingut a veure, Santiago Mir ens ha deixat. No faré aquí la glossa de la seva trajectòria personal o acadèmica; els seus amics i deixebles la coneixem prou bé i, en tot cas, ve recollida en el llibre homenatge que pel seu 70è aniversari, el fatum de la jubilació, li vam fer una colla llarga d’amics de dos continents.
Haver estat i perdurat com un dels capdavanters del dret del sistema penal a Espanya i a Europa és quelcom que pocs, només els elegits per la intel·ligència i el treball, són capaços de fer, poden gaudir-ne i fer-nos-ho arribar.
Santiago Mir va capgirar el dret penal espanyol, encara a la dictadura franquista, de dalt a baix. La genialitat de la seva obra, Introducción a las bases del derecho penal, una obra sense la qual no s’entén l’evolució jurídica contemporània, no fa més que brollar i rebrollar. És la lectura obligada de tots aquells que es volen dedicar al dret penal, ja sigui acadèmicament o professionalment.
La revolució del dret penal espanyol no podia fer-se sense capgirar la política. Activista antifranquista en la seva primera joventut universitària, per ell el dret penal espanyol o era democràtic o havia de ser-ho, i si no, no seria més que temaris d’oposicions per a foscos funcionaris. No hi ha penalista —i de juristes, pocs— que no hagi estudiat i reestudiat l’obra de Mir Puig, que va sistematitzar en el seu Derecho penal español, una obra universitària gens anquilosada que ha anat evolucionant amb el pas del temps, ja que Santiago anava revisant sempre críticament tesis anteriors i renovant preses de posició.
Santiago Mir va capgirar el dret penal espanyol, encara a la dictadura franquista, de dalt a baix
Però l’obra fonamental de Mir, conjunció entre la més polida dogmàtica juridicopenal pensable i la política criminal que fos també un plantejament polític profundament democràtic, es manifesta en la imprescindible Función de la pena y teoría del delito en el Estado social y democrático de derecho, llibre curt, però intens, que reformularia més tard a El Derecho penal en el Estado social y democrático de derecho.
Aquesta dualitat de jurista insubornable amb el cànon jurídic rigorós i sistemàtic amb el compromís social de la contribució a un sistema penal democràtic, propi de l'Estat de dret social, és l’aportació inestimable de Mir Puig.
Però no es va limitar al pensament radical juridicopenal. Va ser mestre de generacions de penalistes, a les primeres de les quals pertanyo. Va ser un docent brillant i entregat. La seva tasca docent i el seu tarannà crític, renovador, amatent, es van plasmar en una obra no escrita que ha deixat una empremta que ha obert una via que durarà: el seu màster de dret penal a la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb la Pompeu Fabra, un màster que porta XXX edicions, i que lidera l’ensenyament de postgrau a Espanya i Llatinoamèrica en matèria de dret penal o, millor dit, del dret de sistema penal.
Dir ara adeu al meu mestre, company i amic entranyable no és dir adeu. És dir fins després. La teva imatge, las teves paraules, els teus consells, la veig, les sento, els segueixo. Gràcies, amic.