Tal dia com avui de l’any 1743, fa 280 anys, a Sant Boi de Llobregat, moria Rafael Casanova i Comes, que havia estat el darrer conseller en cap (equivalent a alcalde) del Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona). Casanova va ser elegit amb la renovació de consellers del 30 de novembre de 1713, quan la ciutat ja feia cinc mesos i cinc dies que estava encerclada i assetjada per les tropes d’ocupació borbòniques. Casanova era el cap visible del partit de la resistència a ultrança, que havia guanyat la votació dels Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) del 6 de juliol de 1713 (quan es va confirmar que Catalunya havia quedat sola en la guerra contra les corones francesa i espanyola); però que no havia pogut desplegar la seva estratègia per les maniobres de Manuel Flix, conseller en cap sortint.

Rafael Casanova va assumir el govern de Barcelona i de Catalunya amb una extraordinària determinació. Des de la votació i la proclama del 6 de juliol de 1713, la màxima autoritat política i militar del país era el conseller en cap de Barcelona, que assumia, també, la presidència de la Junta de Guerra i la presidència, de facto, de la Generalitat. Durant el seu mandat (30 de novembre de 1713 – 13 de setembre de 1714) Casanova es va revelar com un excel·lent governant i gestor de la cosa pública. Va reorganitzar i reforçar la Coronela (l’exèrcit popular de la ciutat de Barcelona), va perseguir i extirpar la corrupció institucional i l’especulació d’aliments, i va dirigir personalment la resistència —va caure ferit quan dirigia un contraatac als baluards de Barcelona— fins a l’últim alè de la ciutat (12 de setembre de 1714).

Després de l’ocupació borbònica de Barcelona (13 de setembre de 1714), el nou règim va acusar Casanova de ser “jefe de la rebelión”; li va confiscar tots els seus béns i li va prohibir l’exercici de la seva professió d’advocat. Durant aquella primera etapa de repressió, va ser obligat a lliurar l’original de les Constitucions de Catalunya al nou capità general borbònic, Francisco Pío de Savoya, que el va cremar públicament. El 1725, després de la signatura del Tractat de Viena, que preveia la devolució dels patrimonis confiscats als líders de la revolució austriacista catalana (1705), Casanova va recuperar una part dels seus béns. Però el 1730, l’intendent general borbònic de Catalunya (una mena de delegat d’Hisenda), l’obligava a pagar les rendes que havia generat aquest patrimoni durant el període confiscat (1714-1725).

Contemporàniament, quan Francesc Macià, el futur president Macià, va recuperar l’autogovern de Catalunya (1931); es va restaurar la històrica institució de la Generalitat (1359-1714). Durant l’etapa republicana (1931-1939), l’autogovern de Catalunya va ser conegut amb el nom d’aquesta institució. I aquesta denominació es va conservar a l’exili (1939-1977) i es va restaurar amb el retorn (1977-actualitat).  Però, en canvi i sorprenentment, el Consell de Cent, històrica institució de govern municipal de Barcelona (segle XIII-1714); que va tenir un paper protagonista en la projecció medieval de la ciutat i del país; no ha estat mai restaurat i, encara en l’actualitat, s’articula i s’exhibeix amb el nom d’arrel castellana “ajuntament”, que li va imposar el règim borbònic després de l’ocupació.