Tal dia com avui de l’any 1410, fa 616 anys, a Barcelona, moria el rei Martí I, el darrer descendent directe de Guifré el Pilós al tron catalanoaragonès. Des del nomenament del comte Guifré (870), la nissaga anomenada Bel·lònida havia donat, successivament i correlativament, quatre comtes carolingis de Barcelona (897-987), set comtes independents de Barcelona (987-1150), tres comtes independents de Barcelona i reis d’Aragó (1150-1238), dos comtes independents de Barcelona, reis d’Aragó i reis de València (1238-1282/1305), i cinc comtes independents de Barcelona, reis d’Aragó, reis de València, reis de Sicília i reis de Sardenya.
Durant el segle XIII i XIV, amb el domini de les branques menors de la nissaga de Guifré el Pilós al comtat independent de Provença (1112-1267), a l’efímer regne de Mallorca (1276 – 1343), els Bel·lònides havien estat la nissaga reial més poderosa d’Europa. Posteriorment, el comtat independent de Provença passaria a mans de la nissaga Anjou, una branca menor de la família reial francesa (1267) però, d’altra banda, els almogàvers catalans crearien dos dominis semiindependents als Balcans que restarien sota la protecció de la Corona catalanoaragonesa (1305-1390) i el regne de Mallorca seria reintegrat a la branca principal (1343).
Martí I sense successió legítima (el seu únic fill, Martí el Jove, havia mort l’any anterior), jugaria la carta de legitimació de Frederic, un plançó que l’hereu havia engendrat –abans de finir– amb la siciliana Tàrsia Rizzari. Però la inoportuna –i sospitosa!!!– mort de Martí I la vigília de la data prevista per a la legitimació de Frederic, impediria la culminació d’aquella operació i obriria les portes al reemplaçament de la històrica nissaga Bel·lònida. Dos anys més tard (1412) i després del Compromís de Casp, el nou rei Ferran I, de la nissaga castellanolleonesa dels Trastàmara, es convertia en el relleu del difunt Martí I.