No soc fan de J. K. Rowling, sinó de J. R. R. Tolkien. Aquella història tan ben explicada de mags poderosos i nens assetjats reconvertits en herois vencedors de monstres insòlits no resisteix la comparació quan s'enfronta a la genealogia simbolicolingüística antropològica i teològica que constitueix la monumental història de la Terra Mitjana. Seria com comparar un got d'aigua i l'oceà, i no crec que hi hagi cap debat sobre això.

Soc fan de Tolkien, i no de Rowling, però he d'aixecar la veu sobre la tremenda baralla generada a les xarxes socials entorn de l'escriptora d'èxit, avui picotejada fins a sagnar per una colla gal·linàcia, en la qual ningú no li arriba a la sola de la sabata en feina, creativitat i habilitat. Amb permís de Tolkien, a qui cal envejar la sort d'haver mort abans de la gasositat letal del nostre temps present, J. K. té raó i, en tot cas, dret a tenir una opinió diferent de la massa assetjadora i inquisitorial que la persegueix.

La caça de bruixes desencadenada sobre J. K. és la demostració que el nostre temps és desgraciadament el temps de la cultura de la cancel·lació

La pobra J. K. s'ha ficat en l'embolic d'intentar recordar la veritat dels sexes biològics. El seu feminisme, avui titllat d'antiquat, basat en aquesta distinció mòrfica tan òbvia i essencial com els sexes masculí i femení, de l'amalgama dels quals tots som necessàriament fruit, li ha significat la picota social que es genera en l'actualitat en aquest estrany i confús món en el qual ningú no vol ser res concret, una lloa constant i bavejant a la confusió, a la mistificació, a l'absurd. Pretendre que algú sent alguna fòbia pel fet de negar que el sexe pugui triar-se no és només una estupidesa, sinó a més una injustícia. Que qui neix amb la forma física d'un home se senti dona o al revés, o les dues coses, o res, no nega la realitat biològica. Cap dels que parlen així no podrà néixer mai d'una cosa diferent a la complementació genètica que coneixem com a masculí i femení, una cosa semblant al ying i el yang, als pols magnètics, a la vida i la mort.

No es pot estar una miqueta embarassat. Ni una miqueta ni molt, perquè només es pot estar embarassada, i del tot, absolutament. És aquest absolut el que fa por a qui s'enfronta a la contradicció entre el que és físic i el que és mental. En temps anteriors, s'havia dit que qui patia la dissociació tenia un problema psicològic. Avui no es pot dir, encara que el cert és que en molts casos són pastura eterna del profitós negoci farmacèutic de les hormones. Però que no es digui, o que no es recrimini, no és patent de cors perquè això que diuen "trans" sigui digne de lloança o causa d'orgull. No ho és tampoc pertànyer a un sexe o a l'altre, és la condició que ens ha vingut donada, no podem elegir-la. I per això mateix, no és mèrit de cap de nosaltres. Els nostres mèrits rauen en la nostra capacitat de respectar els altres pel que són, fins i tot quan no ens agrada com pensen.

La caça de bruixes desencadenada sobre J. K. és la demostració que el nostre temps, com diuen els del Manifest Contra la Cultura de la Cancel·lació (quin nom!), és desgraciadament el temps d'aquesta cultura. I encara que el manifest per si mateix, per gregari, em sembli covard (i més covards encara els que ara se'n desmarquen), denúncia que aquest temps nostre és el més fosc des que la Inquisició funcionava a ple rendiment, un temps que, per cert, no era l'Edat Mitjana, com ens han fet creure. Però potser dir això també és anatema...