En els últims dies hem conegut dos o tres esdeveniments que podrien considerar-se independents, però que no ho són. D'una banda, els belgues han decidit que és lícit matar algú que vol acabar amb la seva vida pel tremend dolor psicològic que pateix. Per una altra, la França macroniana avala considerar l'assistència sexual als discapacitats com un servei sociosanitari amb el qual fer efectiu el dret al plaer. A Espanya els mitjans de comunicació s'han fet ressò dels avenços de la Dra. Veiga en la manipulació d'embrions (només una estona, només en els que s'havien de llençar a les escombraries). Mentrestant, el conseller Bargalló ultimava la llei sobre els centres concertats, que els deixarà just en el contrari, desconcertats, en veure que el nombre de places disminueix en correspondència amb l'explícita voluntat de substituir el dret dels pares a educar els fills en les seves conviccions pel dret de l'aparell estatal a fer d'ells uns ciutadans amb nul·la tendència a dissentir, cerebralment tan uniformats com es pugui des de les aules, mentre la televisió va vomitant escombraries per omplir els espais buits que puguin quedar entre neurona i neurona, generant enormes contradiccions en persones en formació. Com es pot assumir la crítica de l'heteropatriarcat i el somni de la independència catalana mentre les nostres consciències individuals col·lapsen perquè les cançons i programes més seguits (tots ells del "país invasor") parlen de mascles redemptors i mostren dones mercaderia contentes amb el seu paper... Quin embolic! Si a això li afegim l'avenç constant de la intel·ligència artificial en la substitució del que pensàvem que eren facultats singulars de l'humà, percebre els contorns de la humanitat esdevé una tasca complicada.
Qui vulgui qualsevol altre tipus de formació humanística, religiosa o merament de conducta, només té, segons el parer dels qui han muntat aquest espectacle, una solució: pagar-ho
La confusió s'agreuja per la reivindicació de realitats que en qualsevol altre moment, excepte en la Roma de la decadència, just abans de la caiguda, s'han considerat perplexitats o, si no, bitllets segurs a una consulta mèdica: que no hi ha sexes, que cadascú té dret a sentir-se humà, animal o planta, que tot val el mateix, i que negar-ho significa un afront a la dignitat. Sigui com sigui, aquest és el discurs que sens dubte calarà en una escola que comparteix aquests postulats i on la llibertat de càtedra per raons òbvies sempre és limitada, qui vulgui qualsevol altre tipus de formació humanística, religiosa o merament de conducta, només té, segons el parer dels qui han muntat aquest espectacle, una solució: pagar-ho. Amb això la discriminació en l'exercici (que no plaer) del dret fonamental recollit a l'article 27 de la Constitució, en totes les declaracions internacionals de drets humans i en el mateix text de l'Estatut, està assegurada: només podran exercir-lo els rics.
Sens dubte és important el que passi amb l'economia deixada en mans dels qui pensen que la planificació a l'estil soviètic és el millor model, però en això i ara per ara, sempre ens quedarà Europa. En canvi, pel que respecta a la intel·lecció dels valors i principis que han de regir la nostra conducta, no sé si comptarem amb la col·laboració de ningú. I als qui pensem que la Providència continua escrivint, encara que ho faci en línies cada vegada més tortes i estrenyent dia a dia el marge per dissentir, algú sens dubte s'atrevirà a dir-nos, com en el vell acudit: "Sí, però, que hi ha algú més?".