Diu Marian, la filla d'Enrique Rojas i Isabel Estapé, psiquiatra per elecció pròpia però, sens dubte, influïda per la figura paterna, que els éssers humans som capaços d'aconseguir que ens passin coses bones. Que la nostra psique és capaç de dirigir la nostra fisiologia cap a la predisposició positiva i que d'això només es pot derivar l'obtenció dels (bons) resultats que desitgem. Vaja, que construïm el nostre futur a voluntat. És la versió moderna, o una enèsima adaptació a best-seller d'aeroport, de la dita clàssica: "Ves amb compte amb el que desitges, perquè probablement ho aconseguiràs". La corroboració de la hipòtesi pot ser tan contundent i alhora poc científica com la següent afirmació: "No ho has aconseguit (la cosa bona o el desig), perquè no ho has desitjat prou" i, com a derivada alternativa, potser podem convèncer-nos que això que volíem que passés en el fons no era tan bo.
Els llibres d'autoajuda i els gurus que els publiciten estan substituint els psiquiatres en la tasca de recuperar l'esperança, potser perquè aquest és el temps més descregut des que Nietzsche es va atrevir a afirmar la mort de Déu. Potser per això diu algun literat modern que en temps així el més revolucionari és creure, però per acontentar creients i no creients, diguem que a poc a poc les diferents manifestacions de coneixement humà es van unint en un tot harmònic i comprensible: religió, filosofia, ciència...
Potser això al que anomenem llibertat no sigui més que una accepció superficial del nostre arbitri transcendent
La ment i el cos comparteixen realitat i aquesta, la realitat, no sempre és tangible. Les emocions ocupen i preocupen la nostra acció molt més que la raó i potser per això el diàleg va esdevenir impossible quan els qui l'haurien de dur a terme segueixen amb el cor tancat. El problema o, més ben dit, el risc d'acceptar tot això és la possibilitat que el relativisme ens assoleixi. Com podem jutjar l'altre? Ens n'hauríem d'abstenir fins a no tenir l'historial complet de tothom, l'avatar que ha pogut condicionar-lo des del seu propi naixement? Ja no cal pertànyer a l'escola conductista de psicologia per justificar la deriva que prenen les nostres accions amb una altra cosa que no sigui la nostra llibertat. Però és que potser això que anomenem llibertat no sigui més que una accepció superficial del nostre arbitri transcendent.
Hem basat l'ordre social en atribuir responsabilitat a les accions, com si aquestes fossin el resultat de decisions racionals i lliures, per la qual cosa els nous descobriments no només indueixen a sospitar de la llibertat per decidir en qüestions ciutadanes bàsiques com el vot, sinó també per derivar-ne la nostra responsabilitat penal i fins i tot civil. Sens dubte, el moment present, quan un judici per desobeir les lleis és pels desobedients, els seus advocats i una part important dels espectadors una mera qüestió de llibertat ideològica, moguda per un desig o una emoció dirigida a una somiada independència (més aviat una fantasia en temps d'interdependència) és el millor exemple de la nostra imperiosa necessitat d'aconseguir desitjar que ens succeeixin coses realment bones. Repeteixo: aconseguir desitjar que ens succeeixin coses bones.