Ara que els pactes de governabilitat semblen condicionats pel magma d'escàndols que plana sobre el PP (encara que jo dubto que minvi en res la posició avançada d'aquest partit respecte de la resta pel que fa a unes eventuals noves eleccions), altres tipus de pactes apareixen en la premsa per enèsima vegada, deixant-me, com sempre, un cert regust amarg. Es tracta d'aquesta mena d'acords que els fiscals estan en disposició de fer amb delinqüents a fi i efecte, es diu, que tots hi sortim guanyant: si, posant l'exemple més proper, Matas pacta amb Horrach explicar coses sucoses (és a dir, amb rèdit per a la Fiscalia en qualsevol altre front), és perquè a Matas li suposa una reducció substanciosa de les seves penes, és perquè Horrach pot trobar delictes nous per posar-hi fil a l'agulla i, s'afegeix, és perquè d'aquesta manera la gent pot considerar-se beneficiada per la persecució implacable perquè qui la faci la pagui.

Vagi per endavant que em resulta estrany fins a quin punt una Fiscalia que tothom ha titllat de polititzada s'esforça tant a desempolsegar causes contra el PP que semblaven disposades a dormir la son eterna. Deu ser que Horrach vol treure's de sobre l'etiqueta d'"advocat defensor de la Infanta"? Deu ser que Rajoy vol netejar d'enemics –és a dir, de certs companys de partit– la seu de Génova, esborrant dels seus entorns tota referència a un passat que en general s'endevina una mica fosc? No ho sé, potser tot això sigui bo, potser obtenim enormes beneficis d'aquests pactes, però si alguna cosa m'inquieta és aquesta alegria que suposadament hauríem de tenir pel fet que un culpable "canti" i en descobrim uns quants més.

Deu ser que Rajoy vol netejar d'enemics –és a dir, de certs companys de partit– la seu de Génova?

Els pactes que els processats fan amb la Fiscalia limiten el marge de maniobra dels jutges. Moltes vegades aquests carreguen la imatge de no voler impartir Justícia, quan el que passa en realitat és que una part d'aquesta consisteix a aplicar el principi de congruència, la qual cosa implica que no puguin anar més enllà del que les parts en judici, inclòs el fiscal, decideixin demanar. Així doncs al delinqüent confés li pot sortir de franc delinquir si ha alguna xivatada bona a oferir. No sé si la lliçó que se n'extreu és èticament correcta. Al final, això distarà molt poc de la famosa i maquiavèl·lica raó d'Estat per la qual es va justificar en el passat (i s'argumenta en el present) el paper de la guerra bruta en el camí cap a un final que se suposa bo.