Com la mateixa llei electoral, també altres constructes de l'Estat democràtic es van quedant fixos i florits en un passat que comparteix amb el present pulsions humanes, però que es distingeix per la manera en què aquestes característiques de la nostra condició es duen a terme o es combaten. Res de nou sota el sol, però els vestits semblen diferents.
La censura és un bon exemple d'aquesta aparença de canvi que en el fons no ho és: la Constitució ens parla de la prohibició de censura prèvia dels continguts periodístics, tret que així ho acordi una resolució judicial. És tan evident aquest tipus de censura que avui no es pot produir sense que es generi també un enorme escàndol. Aquests dies el debat gira impròpiament sobre una "condemna de presó per cantar", quanta inexactitud en una sola frase...
La censura no és només ni necessàriament pitjor quan es practica pel poder públic, fins i tot en moments com l'actual en què un govern, potser perquè es diu d'esquerres, pretén instaurar un ministeri de la veritat. Censura és també la que practiquen els mitjans de comunicació quan deliberadament oculten informació rellevant, o quan ofereixen la que la llei prohibeix: exemple d'això primer ha estat aquesta setmana la minimització dels atacs físics a partits polítics pel fet que a l'ocultador li sembla admissible o senzillament irrellevant una violència sobre les persones que, si fos d'un home concret sobre una dona concreta, per protocol policial ja hi hauria el primer entre reixes.
Una part importantíssima de la població més jove ara ja no coneix les notícies si no és a través de programes d'humor, mems o tik-toks, de tal manera que la cultura política a partir de la qual es genera el seu vot pot ser posada en dubte
El mitjà de comunicació silenciador del que li convé pot adduir que tot es compensa perquè n'hi ha d'altres que silencien el contrari, i vociferen amb escàndol el que s'oculta. És ben cert, com també que existeixen altres mitjans i canals pels quals flueix la informació, suposadament de manera neutra. Però, llavors, al final el joc acabarà consistint a quantificar aquells mitjans i canals sobre els quals el poder pugui aconseguir posar les urpes. I aquest debat està obert entre juristes, filòsofs, sociòlegs i fins i tot antropòlegs. Pot Twitter cancel·lar el compte de Trump? Potser. I els dels "trumpistes"? Per què? Davant de qui respon Twiter quan ho fa? I si respon davant el poder polític, quins són els criteris d'aquest per assentir o denegar? A més de propietari, qui és el "senyor de la xarxa" per eliminar els qui no han comès un delicte? O és un delicte mentir? I qui se salva si aquest és el filtre de la integritat civil? En l'àmbit dels mitjans de comunicació s'ha preferit sempre l'autoregulació, però potser arribats a aquest punt hem de preguntar-nos si ha complert amb aquest encàrrec un sector cada vegada més confús i enganyós.
Twitter no és un mitjà de comunicació. En general, les xarxes socials no són mitjans de comunicació, però ho semblen, els vestits són diferents, la realitat és la mateixa. Una part importantíssima de la població més jove ara ja no coneix les notícies si no és a través de programes d'humor, mems o tik-toks, de tal manera que la cultura política a partir de la qual es genera el seu vot pot ser posada en dubte.
La censura es practica també en l'àmbit educatiu, quan les persones que s'han de nodrir de criteri són només sotmeses a continus condicionaments, per adotzenar les seves decisions, que més endavant seran també polítiques. Apropar-se a la informació sense formació consistent és una quimera. El convenciment, el cansament, la indiferència o la desesperació dels docents se sumen a les necessitats dels mitjans de sobreviure, al caliu de la mà institucional, i dels canals o xarxes, senzillament àvids de guanys i, per tant, acomodats al bram de la majoria. Per a què, la censura? Tenim una màscara a la boca, una bena als ulls i la mà protegint la cartera, si no una part vulnerable de la nostra anatomia, o del nostre esperit, temorós de l'aïllament social. Al costat de tot això, això de (el violent) Hasél fa ganes de riure. I la censura més gran és la que ens hem acostumat a practicar sobre nosaltres mateixos.