Quan aquest escrit vegi la llum ja serà jornada electoral. Si es compleixen els pronòstics, la participació estarà sent alta i al final del dia ningú no haurà guanyat de manera contundent, i es corroborarà així que l'auge de l'independentisme ha dividit Catalunya en dues meitats amb interessos i sentiments més que enfrontats. Donar la culpa a uns o als altres pel fet de reivindicar el seu parer és injust, i els partits que han basat la campanya a titllar de bojos els que no comparteixen les seves idees han fet un flac favor a la convivència que han dit que volien reivindicar. Sí que és responsabilitat compartida de gairebé tots, tanmateix, haver volgut fer-nos combregar amb rodes de molí, vendre'ns una realitat feliç pel fet que Catalunya tingui un estat propi o fer el mateix basant-se en el fet de romandre a Espanya.

El nivell intel·lectual dels candidats ha estat, en general, al caire de la indigència. Que a les dues úniques dones enfrontades se'ls preguntés pel nombre d'aturats que hi ha a Catalunya i cap no sabés respondre sembla un insult al meu gènere si la no-resposta la donaven presumptes candidates a presidir la Generalitat —les dues, i no una de sola, semblaven suplents d'un home que tampoc no és, en cap dels dos casos, un "fletxa" en gairebé cap matèria. Pur argumentari de campanya i màrqueting de tercera categoria (o segona, si és pagant molt) han estat els protagonistes dels actes electorals. Als programes, que ningú no s'ha llegit (jo tampoc), les mateixes promeses de sempre, algunes de tan poc meditades com la d'eliminar uns barracons escolars que en molts casos són més luxosos i confortables que moltes col·legis i instituts. Promeses de diners que cauen del cel a ritme voluntarista, quan tots saben que la independència real, la que cotitza a la borsa, no depèn de tenir un estat, sinó de poders més contundents i en molts de casos més tèrbols. O, altrament, de saber viure sense dependre de trepitjar el veí.

Potser algun dia sabrem d'on han sortit tants diners d'algun partit concret. Aquest dia haurà començat el camí llarg i difícil que separa aquest desert moral de la veritable democràcia

El negoci electoral mou tants diners, manipula de tal manera els interessos i ajuda a col·locar els titelles propis amb tanta contundència de democràcia pretesa, que ni la gent de la CUP (els més ingenus, intel·lectualment formats i ideològicament tradicionals i ortodoxos) han sabut sostreure's a la fascinació de participar en l'aquelarre. I, per descomptat, nosaltres, les comparses de tot el seu joc, aquesta vegada sí que ens hem cregut que la cosa va del que decidim, i en aquestes hores estarem acudint en massa a les urnes per dipositar el nostre vot sagrat.

Demà (i demà passat) la nostra cartera estarà igual de buida, però haurem pensat que hem conjurat els monstres (si guanyen "els nostres") o, si la nostra opció no ha vençut, estarem tan enfonsats en la misèria anímica com quan perd l'equip de futbol dels nostres amors. I tot tornarà a començar. Els vividors de la política, els que no podrien guanyar-se un sou digne fora d'ella, se sentiran alleujats perquè han allargat el seu contracte un temps més. Un temps que sens dubte serà breu, perquè, si els pronòstics a què al·ludia més amunt no s'equivoquen, la victòria no serà de ningú i d'aquí a res estarem convocats de nou com a extres del teatre. Perquè ningú no guanyarà àmpliament, malgrat tots els esforços i, en algun cas, una misteriosa pilota d'oxigen dinerari que ha omplert certes places (les més humils, per cert) d'uns determinats, lluents i nombrosíssims cartells. Potser algun dia sabrem d'on han sortit tants diners d'algun partit concret en un país en què la gent s'avergonyeix de dir públicament qui finança. Aquest dia, quan la transparència sigui una veritat, haurà començat el camí llarg i difícil que separa aquest desert moral de la veritable democràcia. Aquest dia encara no és avui.

Montserrat Nebrera
OPINIÓ Per a què serveixen les enquestes? Montserrat Nebrera
Montserrat Nebrera
Opinió En honor de les que no van cedir Montserrat Nebrera