Hem dut el gat a l’hospital, i el pronòstic greu que ens han donat fa dubtar que encara sigui amb nosaltres per Nadal. Tristesa.
Si hagués dit això fa 20 anys, sense dubte, m’hauria caigut a sobre una allau de crítiques sobre l’ordre de prioritats i l’obligació d’aplicar els diners a causes humanes, que n’hi ha moltes, abans de protegir una bestioleta. Jo mateixa n’he fet, de crítiques d’aquesta mena davant perruqueries canines i certes joguines de luxe per a tota mena d’animals. Ara, en canvi, algú hi haurà que encara pensi com abans, però s’ha anat imposant una idea que Harari diu que és derivada de la sospita humana que la nostra espècie serà destronada per la intel·ligència artificial, i que estem començant a sentir-nos més propers a la resta de la creació. Fins i tot es parla, a parer meu de forma errònia, dels drets dels animals, sense parar atenció al fet que els drets només existeixen si estructuralment el seu titular té també obligacions.
El moviment animalista sembla que ha vingut per quedar-se, no perquè les seves idees siguin acceptables, sinó perquè s’apropa la realitat de l’anihilació de la primacia humana
Quan Darwin, diuen, va treure Déu del seu paper de creador del món, tot recordant Galileu però també l’origen animal de “Sàpiens” en la carrera evolutiva, mai ningú hauria pogut imaginar que era l’inici d’un camí cap a la destrucció de la nostra egòlatra identitat. El moviment animalista, que nega el paper superior dels humans en el conjunt de la realitat animal, sembla que ha vingut per quedar-se, no perquè les seves idees siguin acceptables, sinó perquè s’apropa la realitat de l’anihilació de la primacia humana. Quelcom més ràpid que nosaltres fent demandes o sentències, operacions o diagnòstics, dissenys arquitectònics o informes de resistència de materials, quelcom que ja ara és capaç de fer notes de premsa, construir best-sellers literaris o musicals o d’ajudar un discapacitat a ficar-se al llit, s’apropa a gran velocitat per l’horitzó. És hora d'agermanar-se, no només homes i dones (que ja va sent hora), negres i blancs (malgrat tots els racismes del món), o creients de tota mena i ateus (que potser sembla ben difícil). És com si hagués arribat l’hora d’agermanar humans i animals, sobretot, però no només, amb els mamífers, de manera que sigui una sola realitat orgànica, enfrontada a la gran amenaça de la perfecció, monstruosa pel fet que pugui acabar fent de qualsevol de nosaltres una graciosa mascota.
En un panorama com aquest, les nostres diferències ideològiques, els diversos punts de vista, semblen empetitir-se a gran velocitat. Com si observats des d’un angle llunyà, fos impossible entendre la nostra contínua baralla sobre temes que en el fons poc afecten la nostra vida quotidiana, i que pel que es veu, encara l’afectaran més en un futur que gairebé és present.