Fa poc va morir Joaquín Varela Suanzes-Carpegna, de la il·lustre escola d'Oviedo de Dret Constitucional, que va dedicar la seva vida acadèmica a l'estudi de la història constitucional espanyola i, per extensió, a la història del constitucionalisme com a moviment preconitzador de l'existència i preservació del pacte constitucional en el qual es reconeixen i garanteixen els drets i llibertats de l'individu lliure.

Amb el pas del temps, el constitucionalisme, i per tant les mateixes constitucions, ha canviat. S'ha vist desbordat el seu decàleg de mínims inicial per la dinàmica de l'Estat que va crear, i així de mer Estat liberal de dret ha acabat sent, sobretot a Europa, un Estat social i democràtic, en pugna constant entre la llibertat i la igualtat de les persones i entre el pluralisme polític i alguns límits a les idees. En aquest últim sentit, al seu torn, Europa ha estat bressol de moviments nacionalistes que, amb una història més o menys llarga en el temps, desdiuen la pròpia integritat d'aquests Estats constitucionals basats en nacions amb una certa artificiositat en la seva construcció.

Aquests temes, en particular arran dels esdeveniments produïts a Catalunya en l'última dècada, van preocupar el professor Varela fins al punt d'haver realitzat també contribucions d'anàlisi política en la premsa escrita. En elles tradueix al llenguatge del carrer no només la seva vasta cultura i el seu tarannà de constitucionalista progressista, sinó les contribucions acadèmiques d'alguns dels seus col·legues de la Facultat, com és el cas de José Luis Requejo, que en el seu llibre El sueño constitucional ja s'havia plantejat el trencament que suposava per al somni d'una Europa unida en una sola identitat el fet que els vells estat-nació es veiessin desgastats per la recurrència d'aquests nacionalismes sense Estat que ni acabaven de superar-lo ni en molts casos aconseguien la seva pròpia estructura estatal.

La seva crítica al procés independentista català adquireix el to constructiu del qual manquen els crítics polítics del "procés"

La preocupació de Varela el portava a reivindicar la defensa de la Constitució d'una manera original i pròpia, que no menyspreava en absolut la seva eventual reforma, entre altres coses per plasmar la manera en què l'Estat de les autonomies ha anat adquirint (almenys fins fa poc) caires federalitzadors que haurien de quedar explícits en la norma suprema. Varela parlava referent a això, no del patriotisme constitucional que utilitza vergonyantment Espanya per ocultar el seu propi nacionalisme, sinó com la manera d'entendre compatible l'adhesió a una carcassa institucional i a una ordenació jurídica trufada de llibertats civils i socials, d'una banda, mentre que per una altra es configura com a ciment i refugi de sentiments nacionals diversos, d'identitats que jo m'atreviria a afegir concèntriques, des de la més pròxima fins a l'europea.

La seva crítica, que la va fer, al procés independentista català adquireix així el to constructiu del qual manquen els crítics polítics del "procés", afligits del mateix mal que pretenen combatre. En la seva idea, que faig meva, fenòmens com el catalanisme polític no només no han mort (alguns ho afirmen per continuar alimentant la barricada que els fa sobreviure), sinó que és l'única sortida possible al reconeixement mutu, al respecte institucional, a la unió des de la llibertat i, per tot això, a la prosperitat de la gent.