Així ha estat l'espera. Aquest article havia de veure la llum l'endemà del ple en el qual s'han debatut les propostes de resolució de l'independentisme sobre la investidura dels tres candidats a la Generalitat fallits. Per això no podia escriure res abans de saber què s'havia decidit i de quina manera havien parlat els grups no independentistes. La qüestió s'ha resolt com de costum. El gest de Miquel Iceta encoratjant a buscar algun espai per al diàleg és per si mateix interessant (aquest va ser, per cert, l'adjectiu que ell va utilitzar per descriure el discurs d'investidura de Turull). Però més enllà d'ell, també és improbable (improbable pels seus votants d'aquí i impossible pel seu ancoratge en l'estructura encara viva d'un partit, el PSOE, rabiosament contrari a qualsevol cessió, encara que el cert és que la majoria ja ha marxat a Cs), en un partit l'ombra del qual l'acompanya a qualsevol costat, per la seva aliança federal.

El resultat ha estat el de sempre, fins i tot semblant al del dia de la famosa declaració/no declaració d'independència, que només ha cregut a ulls clucs el jutge Llarena, un convenciment que li ha permès instruir la causa, descobrint que encara que en l'últim moment no s'atrevissin a anar més enllà de les paraules, abans d'això s'havia fet una gran quantitat de feina infraestructural, tant per vestir jurídicament les mesures cautelars que en aquests dies de fúria tant de neguit estan causant en uns com alegria en els seus contraris. Descobrim a partir de llavors amb quanta calor s'odiaven des de feia temps aquests dos bàndols, i l'ocorregut en aquest ple sense investidura, però amb molta paraula, no fa més que recordar-nos que ens trobem encallats en el mateix punt de la platja. Això sí, amb molta més gent a la presó o a punt d'entrar-hi.

Excepte els qui en els CDR pretenguin incendiar trossos de carrer o de carretera, la política parlamentària ha estat avui com alguns tuits de gent que parla tant com poc actua, mentre els seus crítics es dediquen a la mofa (parlant des del faristol parlamentari amb la mateixa trivialitat que a les xarxes socials) sense aportar més solució que enviar a presó als qui representen la meitat de Catalunya. Això significa que per a la resta la notícia és que no n'hi ha. La notícia és la inútil, repetida i buida teatralització d'un desacord que va sumant dies de cost anímic, social, però també econòmic, del qual tardarem dècades a recuperar-nos. Els barallats no poden ser els que ens treguin d'aquest embolic. Tots ells, no només els presos, a casa. I demà, uns altres ulls, unes altres paraules i, sobretot, l'esperit constructiu que dirigeixi l'acció, haurien de prendre el relleu, en el qual la paraula respecte substituís la prepotència, el menyspreu i l'absurda idea que quan les regles no serveixen un objectiu, aquest pot saltar-se-les. L'únic problema és trobar aquest relleu, que aquesta professió, que diu no ser-ho, està enormement desprestigiada.