Sembla que tornem a la casella de sortida, però només ho sembla. El Tribunal Suprem reflexiona (forçat o no per la banca, ho sembla) i ens diu que ja estava bé la visió que havien donat de l'impost d'actes jurídics documentats el govern espanyol des de l'any 95, el legislatiu durant el mateix període de temps (ja que podria haver modificat el reglament i no ho va fer) i una jurisprudència majoritàriament doblegada, com no podria ser d'altra manera, al que diu la llei, malgrat que pel que fa als reglaments, la sala civil té (i ha exercit) la potestat d'inaplicar-lo si ho considerava contrari a la llei.

La sorpresa arriba amb Sánchez, quan ens diu, des del faristol, que canviarà la norma després del cop de volant (segon cop de volant, vull dir) jurisprudencial, a tall de salvació governamental al que sorgeix com a arbitrarietat judicial. Però, per què ara, si no sortia en el seu programa i fins ara aquesta qüestió no li havia semblat crucial a ningú? (Ah, esclar, en paraules de la vicepresidenta, "perquè ara és president"). I per què menteix i diu que això beneficiarà la gent, quan tots sabem que a noves regles tributàries, noves condicions hipotecàries? Més en el fons, per què s'arroga la legitimitat de fer un decret-llei per canviar-lo, quan pot operar amb el mateix tipus de norma reglamentària, que ja va utilitzar el seu antecessor (i company de partit) Felipe González, per dir el contrari?

Per un càlcul petit, tan petit com el que fan els altres partits, però en aquest cas animat per la porprada, saturat d'imperium, encara que manqui d'auctoritas... Total, per dir res, i si algú necessita la prova del cotó fluix per saber que la norma anunciada és innòcua, que es fixi en l'aquiescència de PP i Ciutadans. A la banca el que li importava, òbviament, era una retroactivitat en la qual es veiés, en primera instància o en diferit, demandada. I, almenys ara per ara, sembla que ho ha evitat.

El nivell cultural i jurídic dels nostres governants és tan deplorable com escassa és l'altura de mires amb què haurien de tractar les nostres institucions

Per no dir res, però per causar desperfectes tremends. Si tenim algun dubte sobre la líquida condició del president, n'hauríem de tenir prou d'observar el seu al·legat del dia d'avui sobre les mesures que ha de prendre el govern espanyol en aquest assumpte, per suscitar-nos alarma. El nivell cultural i jurídic dels nostres governants és tan deplorable com escassa és l'altura de mires amb què haurien de tractar les nostres institucions, l'armadura jurídica que les sosté i el paper de cada poder de l'Estat dins de l'organigrama general. Però tot això sembla importar-li ben poc. Potser és que no en sap, i és trista la situació llavors, però si en sap i tot i així actua com ho fa, si és conscient del paper comparsa que pretén fer jugar a la política i el dret respecte de mesures populistes que s'avenen més amb la frivolitat podemita que amb la responsabilitat del gestor principal de la cosa pública, és que ja queda poca esperança de no acabar en el fons del fangar abans que pugui començar la recuperació.

Hi ha massa gent aplaudint la seva tasca destructiva, cadascú pel seu interès personal, des dels qui volen un Estat a costa de negar el que ara els acull fins aquells que mai no van sortir de la protecció del benestar i des dels seus càrrecs l'engreixen. Hi ha tantes faccions diverses fent la seva contribució a la demolició de l'Estat, que potser és necessari relaxar-se, enfonsar-se i tocar el fons de la fossa per després renéixer. Perquè governar no és això; governar és construir.