Pot passar que un altre cop els tribunals tinguin a les seves mans el futur polític de Catalunya i, amb això, potser, el de tot Espanya. Si és veritat que la política s'ha judicialitzat, amb el concurs de tots els actors en lliça, també és veritat que la justícia s'està polititzant en la mesura que fem intervenir els jutges al tauler que habitualment s'abstenien de trepitjar i que, justament, el fet de ser preguntats, i ho vulguin o no, determina les accions o les impossibilitats d'acció. Potser podrà decidir, per exemple, si aquesta partida, la crisi de govern a Catalunya, la guanya Junqueras o Puigdemont.
Jo sempre he pensat que la justícia té vida pròpia i que aquesta lectura interessada de les seves actuacions amb què solen armar les tesis conspiranoiques els portanoves dels jutjats ha estat contradita ja moltes vegades: la justícia ha ficat a la presó polítics de tota mena i ideologia, ha deixat anar sentències enmig de campanyes que no afavorien el partit que suposadament hauria de ser el seu (quin?, de qui?). Ha plantejat qüestions prejudicials i ha sol·licitat euroordres per les quals el poder s'ha hagut d'enrojolar quan li ha sortit el tret per la culata i ha comprovat que la seva imatge institucional quedava malmesa. Cui prodest? Ningú en concret, encara que sempre algú, però sense més lògica, en tot cas, que la que resulta d'exercir amb supèrbia, per això només queda en una potestat, o amb olfacte jurídic i sentit comú, llavors i per això es transforma en auctoritas.
Estem en mans del Suprem; això ja no té remei, però també pot passar que aquest tipus de situacions deixin de passar, si la política decideix dedicar-se de nou a la seva funció
Ara, depenent de si Torra recorre la sentència del TSJ de Catalunya que l'inhabilita com a president, el Tribunal Suprem pot confirmar aquesta inhabilitació i impossibilitar la seva voluntat de convocar eleccions quan vulgui (que, per cert, no sabem quan és, perquè el "després de l'aprovació dels pressupostos" pot significar un dia o un any). Tampoc no sabem si, en el fons, Torra agrairia que aquest mateix tribunal, en una de les interpretacions possibles i davant de preguntes que tampoc no són innocents, respongués dient-li que, com que ja no és diputat, ha deixat per això mateix de ser president.
És interessant, en tot cas, percebre fins a quin punt això que anomenem poder és sempre una cosa relativa. Ningú no el té del tot, el que passi no depèn de la sola voluntat del subjecte individual. Per molt president que sigui, per moltes cartes que acumuli a la seva mà. Tampoc ell. En el fons, sembla clar que per a Torra el temps polític s'ha acabat, però deixarà el país en una situació agònica i tenallat entre els qui diuen "ho tornarem a fer" i els que volen sumar però no sumaran res, perquè el seu objectiu és la confrontació amb els altres en una pugna sense fi, desgastadora, i que no ho deixen anar, precisament perquè, en comprovar la desolació que han provocat, creuen que només amb la victòria podran dotar-la de sentit.
Però, facin el que facin, novament i en aquest cas, l'última convulsió d'un temps de fúria, estem en mans del Suprem. Això ja no té remei, però també pot passar que aquest tipus de situacions deixin de passar, si la política decideix dedicar-se de nou a la seva funció: a fomentar en comptes de subsidiar, a generar oportunitats i llibertat d'elecció, a repensar el model perquè el progrés no devori la humanitat i perquè els diners i la pugna identitària no siguin totalment i per sempre els nostres ídols, inservibles vedells especulatius, generadors de desesperança i malestar. El cansament ciutadà és majúscul, s'aprecia en les minvants manifestacions d'un signe o altre. Res del que fan o diuen no satisfà més que el cúmul d'irredempts que qualsevol credo conserva sempre. Falta la il·lusió, la construcció i l'amor. Falta la fe en el fet que el futur pot ser a les nostres mans. Falta un seriós examen de consciència i la voluntat ferma de no tornar a creure en el miratge que la victòria absoluta d'una part pugui ser més que la derrota irremeiable de la totalitat.