El pensament únic, que teixeix la seva xarxa sobre individus i col·lectivitats fent irrespirable qualsevol aire que no quedi tenyit amb els seus colors, inclou diversos fenòmens respecte dels quals sens dubte poden compartir-se diagnòstics de partida, però no necessàriament les solucions proposades i molt menys les presumptes veritats científiques que les avalen.
Un exemple d'aquests fenòmens és el feminisme. Ningú no posarà en dubte la invisibilitat que durant segles ha patit la dona en els àmbits professionals, ni el fet que en la vida privada s'hagi vist majoritàriament sotmesa. Tampoc no hi ha cap dubte que un cervell reptilià, condicionat durant mil·lennis per a aquest tipus de comportaments, en molts casos propiciadors de la supervivència del grup per la divisió del treball, s'adapta amb dificultat al context present, en el qual, en paraules de Harari, és difícil evitar la temptació de creure, per enèsima vegada, que hem trobat la veritat absoluta. El neocòrtex té aquestes coses.
A partir d'aquestes constatacions, tot el que ve darrere sol ser opinió i, en alguns casos, interès. S'ha acumulat en l'entorn dels dignes objectius del feminisme una plèiade de persones que han trobat col·locació social i suport econòmic en la constel·lació institucional i associativa que reprodueix amb automatisme semiveritats de conveniència o directament falsedats. Però criticar-ho és anatema, perquè s'han imposat per sobre de la raó uns estranys sentiments de culpa masculins i la legitimitat per condemnar qualsevol dona que no els segueixi a ulls clucs.
Un exemple, per no cansar: quin és el fonament científic de l'afirmació tan repetida que qualsevol mort d'una dona per part d'un home, quan viuen junts, ho és pel fet que ella ho és? Això equivaldria a pensar que cada parella està constituïda per un assassí en potència, i que cap discussió entre dues persones que derivi en la mort pugui ser considerada en l'àmbit del domicili de manera alternativa. El dogma va generar el protocol i va destruir la veritat, que sol ser més complexa.
La convivència és erosió en molts casos. Fenòmens com la revenja, el ressentiment, l'eliminació d'un destorb (com el petit Gabriel), no tenen lloc en l'àmbit familiar? No deu ser, més aviat, almenys una part dels drames, una situació d'abús del fort sobre el feble, que pot ser nen o anciana o transvestit, però, en tot cas, vulnerable per la seva condició i no pel seu sexe? Sí, sé que les dones arrosseguem segles de condició submisa, però, no és estrany que es parli de crims masclistes a mansalva en una suposadament alliberada Suècia?
Menció a part mereix el tractament de les dades sobre denúncies de maltractament de dones per part de les seves parelles. Aquest és un camp sembrat de mines en el qual les dades punyents sobre morts es barregen amb usos espuris dels protocols policials i judicials que allunyen els pares dels seus fills i del domicili familiar automàticament quan s'ha produït una denúncia. N'hi ha prou de ser filla, germana, amiga o mare d'algú acusat amb falsedat, per comprovar dues coses: que les dades de fiscalia sobre denúncies falses es refereixen a les que han acabat sent jutjades i condemnades (que són, com en el cas de la violació d'un secret sumarial, una minoria ridícula, ves a saber per què) i que és demanar a les dones una gran heroïcitat que, quan es posa a la seva disposició un instrument per aixafar l'adversari, no es vegin temptades d'utilitzar-lo, encara que sigui de manera poc ètica, per solucionar problemes no directament relacionats amb ell. I amb això, per descomptat, acaben pagant justes per pecadores, perquè utilitzar de forma equivocada instruments legítims de defensa contra la violència només la genera en els que se senten injustament tractats.
A tot això s'hi afegeix la incoherència d'explicar qualsevol delicte que no sigui aquest amb una suposada condicionant sociològica, de manera que mai no s'arriba a cap justificació a la que probablement és la més atàvica i irracional forma de condicionament de la conducta humana, ancorada en els segles, per això difícil d'erradicar, com és la consideració desigual dels éssers humans pel que fa al seu valor.
Seria bo que els que es dediquen a la lluita per aconseguir que aquest tipus de violència deixi d'existir miressin amb més deteniment cap aquells països que es comporten pitjor. Resulta irònic que el tan esmentat conveni d'Istanbul sobre matèria de violència sobre la dona hagi estat acordat en una ciutat i en un país que no són precisament exemplars pel que fa a aquest tema.