La nova cortina de fum del govern de Pedro Sánchez és la llei trans. Qualsevol cosa val per fer callar el debat sobre les raons que han impulsat una reforma de la tarifa elèctrica que empobreix encara més la classe mitjana, cosa que al seu torn significa fer més gran la borsa de vulnerables energètics, sense que Unidas Podemos hagi dit aquesta boca és meva, i menys encara s'hagi pronunciat la part socialista de l'Executiu. Sort que són l'esquerra progressista, perquè si fos la dreta qui cometés l'atracament ciutadà generalitzat, ja haurien encès els altres la pira on cremar-los i anunciat tota mena de connivències d'aquests subjectes indesitjables amb les empreses de l'Ibex.

Però, encara que sigui una cortina de fum, la llei trans planteja problemes. Per començar, al president Sánchez dins del seu propi partit. Afirmar jurídicament que el gènere és una cosa diferent del sexe i que es pot triar (un, un altre, un per l’altre, dos, cap o tercers alternatius) dinamitarà amb un sol BOE, quan l'avantprojecte es faci llei, la part del moviment feminista que s'ha dedicat durant dècades a dir, amb el mateix escàs rigor científic que té el del gènere electiu, que la violència de gènere és una categoria antropològica. I, certament, serà difícil afirmar que el mascle maltracta la femella pel fet de ser-ho, si la femella com a categoria es dilueix en la confusió de la lliure i conjuntural elecció de cada individu sobre què sigui. Així, dos feminismes han entrat en combat i el de sempre ha esdevingut conservador. Perquè conservador és el feminisme de Carmen Calvo, d'Amelia Valcárcel o de Lidia Falcón i altres senyores, que s’ha abraonat contra la prostitució i els ventres de lloguer amb la mateixa bel·ligerància que ho podria fer Vox, enfront d'aquest feminisme queer o postmodern on les estructures trontollen davant la frase següent: "Jo soc del gènere (o del no gènere) que vull ser, ningú ha de titllar-lo de disfòria quan no coincideixen la meva fisiologia i el meu cap i, per tant, no cal que ningú ho certifiqui per tal que jo pugui exigir que consti el que jo vulgui al respecte en els registres públics" (tot seguit i sense respirar).

Afirmar jurídicament que el gènere és una cosa diferent del sexe i que es pot triar dinamitarà amb un sol BOE la part del moviment feminista que s'ha dedicat durant dècades a dir que la violència de gènere és una categoria antropològica

Però a més de la incomoditat de Sánchez amb les dones del seu partit, elevar els desitjos a la categoria de drets allotja un problema nuclear per al conjunt, i és que la categoria desapareix. Aconseguir la satisfacció d'un col·lectiu que, segons el parer de la comunitat científica (encara que ja sé que això de la ciència s'acull només si ens dona la raó), es xifra en una de cada quatre-centes mil persones, pot pagar-se molt car, fins i tot pels que creuen que d'aquesta manera han conquerit alguna meta. A la fi, serà difícil saber per què tenen dret unes persones a ser tractades d'acord amb el que pensen o senten i, en canvi, no tenen cap dret els que els veuen a pensar que el que veuen és absurd. No sé si soc capaç d'explicar la dificultat de graduar quins sentiments tenen més legitimitat per ser juridificables. La confusió no ajuda ni tan sols a qui creu que així trobarà millor tracte a la seva persona. Al cap i a la fi, el respecte per cada ésser humà no té res a veure amb això, rau en la concepció transcendent i sagrada del que som, de manera que així es faci pecat execrable tractar a qualsevol de manera degradant. I aquest maltractactament ja el prohibeix la Constitució i una plèiade de lleis de desenvolupament en matèria d'igualtat. No calia muntar aquest merder.

Però era previsible el final d'aquesta polèmica, si qui abandera el canvi legislatiu acumula a parts iguals supèrbia i pobresa intel·lectual, la ministra del ministeri buit, Irene Montero. En el fons, no podia esperar-se més de qui només pot mirar la vida des del prisma en què el dogma (propi) es forja amb paraules com contingència, relativisme, hedonisme i emoció. Però no descartem que encara ens pugui oferir moments hilarants qui fa de la seva vida personal una contradicció constant amb el seu discurs, quan els seus fills arribin a l'edat en què les hormones i la confusió són tònica general. Potser reflexioni per un moment que donar llibertat per decidir en aquests temes a qui encara no pot treballar, comprar tabac o votar, a qui més alegries provocarà és a les farmacèutiques que puguin vincular de per vida subjectes tenallats entre fons i forma. Potser aquesta cortina de fum tingui més a veure del que pensem amb les grans corporacions que paguen la festa a la major part dels partits polítics. En el fons, el tema de la tarifa i llei trans tampoc estan tan lluny.