Som éssers contradictoris sotmesos al vaivé de la incertesa, però també capaços d'anar seguint el rastre deixat per les engrunes de pa, que de tant en tant ens permeten saber coses. La probabilitat que les eleccions catalanes se celebrin el 14 de febrer és directament proporcional a la contundència i pressa amb què Salvador Illa ha donat cop de porta al Ministeri de Sanitat per concentrar-se en la campanya des del seu minut zero. Aquesta decisió, atropellada, que segur que no convenia a la pandèmia, al seu torn ha denotat una "intuïció" sobre la que han de prendre els jutges en relació amb el decret de la discòrdia, una intuïció que sens dubte la resta dels mortals també hauríem volgut tenir. Pot ser que el TSJC ja sàpiga què en farà, del decret, i pot ser que per algun conducte el ja exministre hagi arribat a assabentar-se'n; vull creure que un partit seriós com el PSOE no juga als daus amb el destí dels seus principals protagonistes, i que Illa no s'hauria llançat a la piscina sense saber que hi ha, encara que ara no es vegi, almenys una mica d'aigua. Però, no ho hauríem de saber també els altres? Això no és, si ha tingut la informació, jugar amb les cartes marcades? No es tractaria d'un ús espuri d'informació privilegiada? Per força menys a algú li ha caigut el pèl, doncs al final, què són els diners si es comparen amb el poder, encara que aquest poder sigui aquest, tan petit, condicionat i transitori?
Salvador Illa, com a ministre, ho va fer malament o ho va fer bé? Si ho va fer malament, per què li critiquen que plegui? Vagi-se'n, senyor ministre! I si ho va fer tan bé que no volen que se'n vagi, per què mai no li ho van dir?
Som éssers contradictoris. Els qui deien que era una bogeria celebrar les eleccions el 14 de febrer diuen ara que aquell dia tot serà segur (els podria perjudicar d'alguna manera l'abstenció?), alhora que autoritzen els candidats i els seus animadors a eludir el confinament per fer mítings de campanya en temps en què la virtualitat telemàtica s'aconsella a tothom. Permetran reunions per al míting quan per a la resta tenim toc de queda i els restaurants estan obligats a tancar abans de les quatre de la tarda i així tancats han d'estar fins a l'endemà? Però és que els qui volien que les eleccions es duguessin a terme el 14 de febrer ara atribueixen al govern (a aquest o a aquell) que no prengui més mesures o que les que pren siguin absurdes (es pot anar a un míting a la Cerdanya i al maleter portar uns esquís per fer una "rando" o no?). El candidat Illa no vol confinaments que denotin una força major per posposar la votació per imperatiu categòric, però, com a ministre, ho va fer malament o ho va fer bé? Si ho va fer malament, per què li critiquen que plegui? Vagi-se'n, senyor ministre! I si ho va fer tan bé que no volen que se'n vagi (i ho aprofiti per a la seva campanya), per què mai no li ho van dir? Per què continuen sense dir-ho?
Som éssers contradictoris. Jo mateixa, després de tant vaivé, opinions mèdiques que van d'una cosa a la seva negació, ja no sé si vull votar o no, i vist el panorama, encara no em decanto entre morir-me de l'ensurt, espantar-me fins a morir, o deixar que sigui la resta qui decideixi la meva sort. Suposo que al final m'arrossegaré desganada fins a l'urna i, si més no en blanc, dipositaré el meu vot a l'urna covidiana de torn, sabent que la diabòlica electoral traduirà les il·lusions o ràbies del cens en una bateria d'inutilitats parlamentàries, això sí, sempre trufada d'alguna honrosa excepció. Encara que cada vegada menys...