Aquest estiu tenim alguna dificultat afegida a la calor desencadenada a tot Europa. O més que això, no serà la calor la causa d'aquesta dificultat? Potser. Ara que les estacions ens porten a diatribes més banals, vull reflexionar sobre el que en l'ensenyament, en la justícia, en la política, podria dir-se "aquest curs que acaba".

Per començar, cal reconèixer, encara que ens costi tant, tots els moments en què ens hem equivocat. Potser aquest podria ser el començament d'una nova actitud que ens permetés identificar-nos amb més claredat en els errors d'altres. Quantes vegades en la constitució dels ajuntaments no s'han retret, un partit a l'altre, aliances que abans o després ells mateixos han perpetrat en un altre municipi? Però hem construït les nostres crítiques i les nostres justificacions entorn del suposat "mal menor", o d'un "objectiu de país", o d'una "qüestió d'estat" que ens salvi de la incoherència del discurs. Ja se sap, per a tot pacta sunt servanda hi ha sempre un rebus sic stantibus al qual recórrer.

Pot semblar que els polítics sobren i, tot i això, quina falta ens fa la veritable acció política! 

De la mateixa manera, la investidura de Sánchez s'ha transformat en una peça teatral de gust més que discutible, on tampoc el periodisme de trinxera no ha perdut ocasió per acabar de ridiculitzar aquells personatges que no eren de la seva devoció. On uns veien fermesa, d'altres, ambició desmesurada; on els de davant trobaven claudicació, els propis, flexibilitat. De manera que alhora podem considerar les noves eleccions el pitjor dels mals per a l'estabilitat i una nova oportunitat per evitar que el comunisme s'instal·li a les poltrones gairebé 90 anys després d'aquella nefasta vegada. Tot en un, com aquests ungüents màgics que perden la màgia en el minut dos.

La pitjor de les circumstàncies, tanmateix, plana sobre la mateixa classe política, perquè el vodevil ha permès apreciar de manera creixent que sense govern un país pot tirar endavant. Només caldria que l'univers de funcionaris que formen les elits de l'Estat pogués prendre decisions executives perquè gairebé tot pogués seguir endavant en una tecnocràcia on les eleccions esdevinguessin inconvenients. Una mica a l'estil del que ha passat en l'àmbit municipal, on des que els interventors van prendre el relleu de les decisions, els polítics hi són sobretot per obtenir recursos per al seu partit.

Pot semblar que els polítics sobren i, tot i això, quina falta ens fa la veritable acció política! Aquesta en què no es torcen les voluntats per la por de perdre la cadira. Aquesta que només s'entreveu de tant en tant, sobretot quan es mira enrere. Què diran del nostre temps present en el futur? Penso que potser ens falta perspectiva, però també em temo que siguin necessàries algunes altres coses el nom de les quals ja gairebé s'ha perdut per manca d'ús. Proposem-nos, si més no, això, recordar-les ara que es tanca el curs. Un exercici necessari per quan comenci el pròxim.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat