El debat sobre la politització del poder judicial s'ha agreujat arran del bloqueig que es manté fins avui en l'elecció dels vocals del Consell General, que no han estat encara renovats per la falta de consens entre les forces parlamentàries que ho han de decidir.
El sistema polític que emana de la Constitució espanyola té com a protagonista l'òrgan legislatiu, però precisament pel seu caràcter i per la pluralitat ideològica que engloba, s'exigeixen grans majories per determinar quines persones han d'exercir les seves tasques als òrgans de rellevància constitucional. El Consell General del Poder Judicial és un d'aquests, amb capacitat per decidir qüestions tan rellevants com ara les persones que han d'accedir al més alt nivell de l'organització judicial o la disciplina que s'ha d'aplicar als qui incompleixin els seus deures en el càrrec. Probablement d'aquí ve la falta de consens, però també la necessitat de pensar en alternatives amb què, sense modificar la Constitució (qüestió per a la qual sens dubte aquest no és el moment més propici) i actuant sobre la llei orgànica del poder judicial, es pugui desbloquejar la situació.
La solució que proposo a continuació està basada en les opinions de col·legues del món judicial que em mereixen tota la confiança i, a risc de generar polèmica (o justament per això, ja que hi ha massa interessos que graviten sobre l'statu quo judicial), em sembla la menys dolenta. Primer de tot cal dir que un bon acompanyament del sistema que proposo seria l'eliminació de les oposicions tal com les coneixem ara, sovint generadores d'éssers parlants el mèrit més important dels quals és el veloç exercici de memòria (una memòria que avui defensa millor una tauleta carregada amb una base de dades) sense la pràctica del criteri i amb evident absència de l'experiència, ambdós, criteri i experiència, eines imprescindibles per apropar el poder judicial com a servei públic a la ciutadania.
Suposo que coincidirem a afirmar que la tasca més important que té encomanada un jutge és dictar sentències en l'aplicació de la llei. Per tant, qualsevol dels jutges que tenim en l'escalafó podria formar part del Consell, i des del punt de vista formal així és, però com es podria assegurar que la formalitat es converteixi en realitat pràctica? Si constituïm el Consell per sorteig. Abans que l'opinió vulgar se'm tiri a sobre i els juristes interessats a continuar amb el sistema actual se'n facin ressò, diré que l'aleatorietat s'utilitza ja dins de l'activitat judicial en nombroses ocasions, per exemple, per constituir tribunals específics, o per repartir assumptes entre les dues sales del Tribunal Constitucional, o en el repartiment de les causes dins dels jutjats que formen un partit judicial. S'entén que l'aleatorietat garanteix la ceguesa que ha d'acompanyar la justícia, i per tant, si es pot per a un tribunal, per què no també per al Consell?
Que s'escullin els vocals entre jutges, però no pels jutges i tampoc pels parlamentaris, els primers tan esclavitzats com els segons per les quotes i les afinitats
Un sorteig dins de l'escalafó és un sorteig entre jutges. És que algú afirmaria que és més idoni un jutge que un altre pel fet que l'avalin o no les associacions de jutges, constituïdes a imatge i semblança dels partits, encara que no ho puguin dir obertament? O és que acceptarem que les proves d'accés a la judicatura no asseguren que s'incorpora al cos només qui ho mereix? Un sorteig dins de l'escalafó permetria garantir que els qui accedeixin a les vocalies del Consell no deguin res als qui els han elegit. No serien tributaris de cap partit i, com afirma Rawls en la seva teoria de la justícia (Kant posat al dia), tothom actuaria a raó de la seva consciència, sabent que no pot repetir en el càrrec i que pot veure's, ell, també sotmès a la disciplina i decisions dels seus companys en qualsevol altra ocasió.
A aquest sistema d'elecció, lliure, aleatori, equilibrat, caldria afegir-hi alguns filtres per evitar que la tendència efebocràtica de la nostra època permeti la incorporació a una institució de la rellevància del Consell d'individus que encara no hagin demostrat la seva capacitat professional. En suma, que no passi com en l'activitat política. Així, un mínim d'edat, un expedient net i un cert nombre d'anys d'exercici de la judicatura haurien de ser tinguts en compte per formar part del grup sobre el qual practicar el sorteig. De la mateixa manera, aquest Consell hauria de tenir limitada la possibilitat d'elevar a les altures del Tribunal Suprem magistrats que no haguessin complert una edat suficient com per considerar que estan per sobre de la servitud de la política i dels grups de pressió que l'envolten. Els 60 anys podrien ser un bon moment en la vida d'un jurista per culminar la piràmide, i així es recuperarien concepcions senatorials de l'alta judicatura.
Les propostes de despolitització que han fet alguns partits són, des d'aquesta perspectiva, pura aparença. Res que no sigui allunyar els dotze vocals jutges (els altres vuit juristes seguirien per mandat constitucional en mans del Congrés i del Senat) de les urpes directes o indirectes dels partits polítics no servirà per a cap altra cosa que no sigui enfurismar les quotes polítiques encobertes, o per continuar fent gravitar el poder legislatiu sobre el judicial. Que s'escullin aquests vocals entre jutges, però no pels jutges i tampoc pels parlamentaris, els primers tan esclavitzats com els segons per les quotes i les afinitats, i d'allò més perillosos si se'ls deixa sols. Així, potser, pugui tornar a brillar Montesquieu molts anys després que un parlamentari el donés per enterrat.