Amb tota probabilitat, la depressió està cridada a convertir-se en la pandèmia del segle XXI. La decadència, que ja assoleix fins i tot llocs distants d'aquest malalt occident, es reflecteix en aquesta tristesa estructural i nihilista, que sobretot apressa la joventut, però que s'encomana amb rapidesa a adults infantilitzats i a nens que maduren massa aviat per la hipersexualització a què es veuen sotmesos de forma immisericordiosa pels qui després s'escandalitzen dels casos de pederàstia. Provocada ara per l'aïllament, ahir per la falta d'expectatives professionals, creixentment per la pressió de les noves tecnologies i el seu eixordador soroll, el cas és que la tristesa es va instal·lant en les persones, però sorprenentment sol fer-ho més en aquelles que han de lluitar menys, aquelles que en aparença ho tenen tot. O gairebé tot, perquè el que han perdut és el que és principal, el sentit de les seves vides, un intangible que permet aixecar-se des del fons del pou, perquè és el motor de l'ànima, la gasolina del múscul.

El context li diu a la persona deprimida que el que li passa és una anomalia; que no només tenim dret a ser feliços, sinó que en el seu entorn la major part de la gent ha tingut èxit, que ho ha aconseguit. És possible que les recents dades sobre la letalitat d'Instagram en la construcció de la personalitat juvenil es refereixin justament a aquest fet: mostren, en general, com els anuncis televisius d'esmorzars sense lleganyes ni presses, persones somrients i felices, d'aparença física perfecta embolicada en tones de maquillatge, roba i cosida en postures impossibles, on ningú no és vell, ni lleig, ni gras, on gairebé ningú no és res, però ho sembla tot. I l'espectador, aquesta persona enfonsada, s'enfonsa més i se li roba tota esperança.

Provocada ara per l'aïllament, ahir per la falta d'expectatives professionals, creixentment per la pressió de les noves tecnologies i el seu eixordador soroll, el cas és que la tristesa es va instal·lant en les persones

Però l'anomalia s'ha convertit en regla general. I la ciència, sempre al servei del progrés, anuncia ara un invent mèdic que sembla haver arribat per evitar aquest patiment. Sembla millor que prendre una pastilla, i sens dubte requereix menys esforç que practicar els llibres d'autoajuda amb tots els consells, més o menys encertats, més o menys senzills de seguir, que incorporen. Sembla que és una espècie de marcapassos que s'activa quan els nivells cerebrals de certs compostos necessaris per al nostre equilibri emocional s'alteren i provoca la suplementació artificial. L'experiència, que ha suposat arrencar de la depressió una dona de més de 30 anys que l'arrossegava des de la infantesa, corroboraria la tesi d'aquells que pensen que som, també pel que fa a les emocions, poc més que el resultat d'un grapat d'interaccions físiques i químiques, determinades genèticament, condicionables només en part per l'entorn i reajustables a cop de pic i pala, el pic i pala de la ciència més reeixida.

I, tanmateix, segles després d'Hipòcrates, Galè o Avicenna, la pregunta continua sent la mateixa: la del perquè (que inclou per què volem ser feliços i per què, depressió a part, costa tant ser-ho), una pregunta que la ciència des de sempre va emmascarar amb la del com, sense que hagi pogut respondre-la tampoc: com emmalalteix la cèl·lula que provoca la tristesa (o que ens reclou al llit amb febre)? En el fons és la mateixa pregunta que retorna eternament: hi ha una raó per estar aquí, amb unes certes circumstàncies intransferibles, com demostra el fet de tenir cadascun de nosaltres una empremta dactilar que no és intercanviable. Un misteri la individualitat, un misteri la malaltia, un misteri la mateixa vida, tret de si es deixa de pensar i s'atén des del cor al batec del sagrat, la intuïció que la clau ens transcendeix i és aquí des de sempre, rebent-nos, acompanyant-nos, esperant-se. I dient-nos que tot es resol confiant i estimant.