Els robots es van imposant en la nostra vida quotidiana: artefactes de cuina fascinants, aspiradors que localitzen el més mínim rastre de pols, neveres que t'avisen que falta llet o sistemes més o menys complexos d'identificació de les necessitats de llum o climatització de l'habitatge són exemples que sens dubte connectaran el lector amb alguna experiència personal o del seu entorn immediat. En moltes pel·lícules de ciència-ficció els hem vist dominar els humans en una visió antipàtica i apocalíptica de les seves funcions, però de vegades hem vist com salvaven la vida als protagonistes de la història, quan, per exemple, operaven una apendicitis o recomponien un cos saturat pel càncer en pocs minuts. De la ficció al món real, ben aviat podríem veure com l'àmbit hospitalari es veu envaït de còpies d'en Cobi, el robot que posa vacunes sense utilitzar agulles.

En Cobi, amb un nom que ens recorda la creació de Mariscal per als Jocs Olímpics de Barcelona, ara no és un ninot, sinó un robot. Es tracta de la invenció d'una companyia tecnològica que ha volgut acabar amb la fòbia que tenen tantes persones a les agulles, en particular les utilitzades per injectar productes subcutanis, entre els quals, a causa de la pandèmia, els que ens resulten més familiars són les vacunes. No descartem, tanmateix, que en el futur també s'utilitzin per al tatuatge, una pràctica d'il·lustració sobre la pell humana que va guanyant adeptes cada dia.

Qui rebi la vacuna d'en Cobi, després haurà d'esterilitzar-se la zona i posar-se la tireta pel seu compte. Ni un copet a l'esquena, ni un "que vagi bé"; per part d'en Cobi no es pot produir ni una mísera interacció amb la nostra dolençosa humanitat, i si es produís, resultaria inquietant

El robot Cobi escaneja el cos, decideix quina càrrega viral necessita cada persona segons la seva complexió, localitza el lloc del braç en què s'ha de subministrar la vacuna i la descarrega mitjançant rajos a pressió, sense causar cap mena de dolor. En una època aterrida per qualsevol forma de patiment, tant com per haver creat un dret a evitar-lo, en Cobi resultarà salvífic. Tanmateix, introdueix un debat sobre el factor humà associat, i en general considerat necessari, en la relació entre el pacient i el personal sanitari, el qual sens dubte veurà el seu lloc amenaçat en un món hipercomunicat, sí, però on cada individu està cada vegada més aïllat.

Qui rebi d'en Cobi la vacuna, després haurà d'esterilitzar-se la zona i posar-se la tireta pel seu compte. Ni un copet a l'esquena, ni un "que vagi bé"; per part d'en Cobi no es pot produir ni una mísera interacció amb la nostra dolençosa humanitat, i si es produís, resultaria inquietant. Com en aquestes gasolineres en què no hi ha possibilitat ni de la mínima conversa amb el caixer a qui li comprem, juntament amb el subministrament, un cafè o un paquet de caramels, s'instal·la un silenci humà absolut enmig de l'eixordador soroll de tot el que hem estat capaços de crear. Recreat en altres pel·lícules llegendàries (Soc llegenda) o menys (Marte, Passengers), l'escenari de solitud permetrà dir, no sé amb quina actitud, la que en tot cas és una frase mancada d'esperança: "Un Cobi postolímpic i jo".