Si és veritat que tindrem eleccions el 14 de febrer, aquests mesos d'escalada i desescalada, pandèmia i crisi poden ser determinants. També el fet que l'oferta política sigui prou àmplia per cobrir unes expectatives que s'auguren molt diverses. Tanmateix, un dubte plana sobre tot això, i és si en la decisió pesarà majoritàriament l'element social o l'identitari, encara que ja comença a circular el sempitern i confús missatge que amb més diners (els diners que ens deuen) la gestió catalana de la crisi seria ideal. Fal·làcies al marge, sabem que són aquests els dos eixos que han fet tradicionalment més complex el ventall electoral a Catalunya que en la resta d'Espanya. Aquí no n'hi ha prou d'autoqualificar-se d'esquerres o dretes, categories que malgrat tot i fonamentalment des que governa Podemos, tenim clar que continuen existint, a despit d'aquells que havien dit que les ideologies van morir al ritme marcat per Blair i Clinton.

A Catalunya a més cal definir-se, ho vulguin o no els interpel·lats, sobre la quantitat de sentiment identitari o l'esfera territorial en què es mouen els interessos de cada partit. I així hi ha esquerres més o menys radicals, amb component independentista (les CUP), pragmaticoindependentista (concepte de nou encuny dedicat a una en aparença nova ERC), ambivalent al pes (Comuns), catalanista (però d'obediència estatal, el PSC). I prou. A la dreta, en canvi, l'escenari es mou en un altre rang, ja que els partits de dretes transiten entre l'independentisme tebi del PDeCAT i el nacionalisme sobiranista del PNC i cap als partits amb obediència estatal que es defineixen només des de la perspectiva espanyola. Junts per Catalunya no sabem si és més a prop de les CUP o dels republicans, encara que un cert tuf carlí sí que té el seu missatge en boca de Torra o Puigdemont, i en el centre hi ha un espai buit que sembla condemnat a generar una enorme abstenció, perquè Ciutadans ha errat palmàriament el tret i la intenció, en voler exercir des de l'inici com a partit oportunista que fa la competència al PP i després a Vox.

Què prioritzarà la gent? Seran unes eleccions plebiscitàries o la legió de la desesperança buscarà alguna solució pràctica als seus problemes en el programa dels partits polítics?

Vist el panorama, què prioritzarà la gent? Seran aquestes unes eleccions plebiscitàries o, al contrari, la legió de la desesperança buscarà alguna solució pràctica als seus problemes en el programa dels partits polítics? Si és que algú es mira el programa, si és que algú creu que els partits necessàriament el compliran. Si és que aconseguim separar raó i emoció.

En tot cas, on queda amagat el partit polític liberal conservador que pugui reivindicar millores en l'autogovern sense renunciar a la millora del tot espanyol, sense advertir en cada moment que està en el comú una estona per tard o d'hora voler marxar-ne, i sense esclafar Catalunya per obtenir vots en un altre lloc d'Espanya? On és, però, sobretot, on són els qui, sabedors que aquesta és l'única solució, continuen pensant que el seu problema és el d'altres i que aquests altres han de pagar la festa. No hi són, encara que se'ls espera. Catalunya ha estat, està sent i no sembla que deixi de ser covarda. O no?