Siguem sincers. La nostra biografia no resisteix el pas del temps. Si Jorge Verstrynge va arribar des d'Aliança Popular fins als entorns de Podemos, si Josep Piqué va passar de Bandera Roja al PP, i si el meu company de curs Alonso-Cuevillas, Mascarell i Maragall són avui independentistes, qualsevol cosa pot passar en l'evolució de les idees de tot fill de veí. Acceptarem, si som sincers, que bona part de la nostra trajectòria ideològica va de bracet amb les nostres vivències personals, amb les nostres amistats o amors, i en ocasions també amb interessos menys èpics. Per descomptat, la mandràgora amb què alimentem la consciència ho vesteix tot amb coherència, i segons el nostre grau de cinisme ho farem d'una manera més o menys dissimulada. Per descomptat, el venut és sempre l'altre i el propi cas, una meditada evolució personal.

Particularment el tomb del meu pensament arrenca de la maternitat. Amb l'arribada al món del meu fill Guillem (sempre dic que són els fills els que elegeixen els seus pares), jo vaig adquirir un altre tipus de consciència: de l'esquerra atea vaig gravitar cap a la dreta creient. Tinc poc més a explicar, excepte pel fet que sospito que l'abundant concurrència d'aquest tipus de circumstància en les mares és la raó per la qual l'esquerra durant la Segona República es resistia a reconèixer el dret al vot de les dones, en el fons, un sexe transversalment molt més conservador que el masculí.

És tan difícil callar en aquest temps de soroll com analitzar les idees, valors o principis al marge de les vísceres, les pors o els premis

El temps, per tant i resignem-nos-hi, no manté dret gairebé cap titular. Dels meus, només resisteix incòlume, fins i tot diria que guanyant punts dia a dia, el de la “charca ponzoñosa”. Fa poc algú que no em coneix va dir saber de mi només per aquella desafortunada manera que en una ocasió vaig tenir de referir-me a una ministra andalusa no massa destra en la comunicació. Amb això es va comprovar que jo tampoc no ho era gaire, per cert. A partir d'allò, es va produir l'enfonsament del meu blog, saturat per l'allau d'insults; i de resultes, també el del meu web (domini que avui té no sé quina graciosa bloguera morena i fresca a qui no tinc el gust de conèixer i que no es diu com jo!). Finalment, i com a colofó de la meva impossibilitat d'accedir als previs, tot això va suposar la pèrdua del control d'una pàgina de Facebook que ningú ha sabut/pogut ajudar-me a recuperar (i que, senyor Zuckeberg, m'encantaria poder tancar). Això sí, vaig veure omplir-se la meva biblioteca de llibres i autors andalusos enviats per gent que així volia demostrar-me com escrivien de bé Zambrano, García Lorca o Alberti... en castellà!

El temps viscut en aquesta època en què tot s'enregistra per a la posteritat permet fàcilment la crítica, senzillament triant aquells moments en què ens vam equivocar en la manera d'explicar-nos, o fins i tot en la idea que defensàvem. Com va dir Aquell, s'hauria d'atrevir a tirar pedres només qui tingui un passat incòlume (fins i tot de fer burilles al pati del parvulari). Però les condicions raonablement exigides als lapidadors no es compleixen gairebé mai, i si algú apel·la a aquesta mínima coherència del lapidador, se li respon que ja n'hi ha prou del "i tu més".

Potser el silenci és l'elegància més clara, però és tan difícil callar en aquest temps de soroll com analitzar les idees, valors o principis al marge de les vísceres, les pors o els premis. Servir a un senyor diferent de la pròpia consciència té aquest problema, i només cadascú coneix, si és que té aquesta virtut, en quin estat de pau es troba el seu esperit. Ben cert és que en política sol ser millor que parlin malament d'algú al càstig letal de la indiferència, però com s'ha convertit l'improperi en l'avantsala de l'insult i aquest al seu torn al forn on escalfar l'ambient fins a llançar la pedra que fereix, potser hauríem de mesurar l'oportunitat i la manera en què llancem els nostres dards, no fos cas que al final acabessin clavant-se a l'esquena que ens resulta més estimada.

Montserrat Nebrera
Opinió Donar la culpa a algú Montserrat Nebrera
Montserrat Nebrera
Opinió Bellesa impossible Montserrat Nebrera