Arribats a aquest punt, potser és millor parlar d'un altre tema. Si uns titllen Serrat de traïdor per dir en veu alta el que és evident; si els altres han fet tot el possible perquè aquesta veritat ho sigui; si des d'allà s'envien contingents de la Guàrdia Civil al crit de "a por ellos" i per aquí ja sé d'un aniversari celebrat en dues tandes perquè els que aniran a votar no s'ajunten amb els que no volen fer-ho; si ja ningú no recorda que en qualsevol enfrontament cal deixar al contrincant una sortida, si per uns només hi ha un final d'aixafada i per d'altres cal vèncer o perdre per erigir-se en màrtir; si fins i tot això que dic amb la millor intenció serà criticat amb verb groller per tots els que s'han vist arrossegats a l'espiral d'haver d'estar en un o un altre bàndol per ser considerats bons patriotes en pàtries absurdament enfrontades; si tot això està així, potser ha arribat el moment de parlar de qualsevol altra cosa fins que tot passi.
El meu punt d'inflexió, el meu dubte sobre la necessitat del silenci (no covard, sí prudent, no elusiu, sí cooperador, no menyspreador sinó compassiu) ha arribat en escoltar Felipe González dir que aquest és el moment que més l'ha preocupat en els quaranta últims anys.
No pot haver oblidat les tremendes coses que ha viscut Espanya en aquells quaranta anys a què al·ludeix
No sé quants anys tenen els fills de González, probablement van néixer abans que a ell li arribés la tremenda preocupació que Espanya pugui veure's privada d'una de les seves parts (essencials), però no entenc que les seves preocupacions més grans no estiguin relacionades amb la vida dels seus, o amb la dels altres. I imagino que per això m'ha passat pel cap allò d'"abans roja que trencada", que ha agermanat des de sempre el nacionalisme espanyol. Perquè fins aquí res a dir; ell, a diferència de bona part de l'extrema esquerra, la que està fent picades d'ullet a l'independentisme pel mer fet de poder desgastar el PP (que es desgasta sol, no fa falta que l'ajudi ningú), ell sembla més a gust a les files populars, una evolució ideològica comprensible, i des d'aquesta posició li resulta fàcil dir que "abans blava que trencada". Però no a costa de qualsevol cosa. Perquè no pot haver oblidat les tremendes coses que ha viscut Espanya en aquells quaranta anys a què al·ludeix: ell va viure la vergonya d'haver d'amagar-se en el seu escó durant el tejerazo (aquella nit en què la seva companya socialista Anna Balletbó va sortir abans que ningú del Congrés pel seu estat de gestació); va patir el flagell d'ETA quan la banda d'assassins va decidir "socialitzar el dolor" (i es va carregar un altre socialista, Ernest Lluch, a tants altres d'un i un altre color polític, de cap color polític); sobre el seu cap planeja la X d'un míster que havia de saber que el ministre Barrionuevo finançaria una altra banda per matar la banda, i es va carregar innocents, perquè la negligència va destacar en tota l'operació. Ha vist corrompre's el somni de canviar Espanya en mans de Roldanes, i de la "beautiful people" que es va ensenyorir del seu partit entorn de delicats plats de llenties, i hi va haver germans de companys de viatge que van deslluir la tasca global. I és aquesta d'ara la seva preocupació més gran?
No veure que en l'actuació reactiva la corda es tensa més, que només amb la llei venceran però que no convenceran i que els responsables de generar temperància són els polítics, em sembla una ceguesa que González no es pot permetre
Ja he dit diverses vegades que en tot aquest procés l'independentisme ha comès enormes errors i que els juristes això ens ha d'apartar de l'entusiasme amb què abracen la causa contra vent i marea els que, també aquí, creuen que el final justifica els mitjans. Però no veure que en l'actuació reactiva la corda es tensa més, que només amb la llei venceran però que no convenceran i que els responsables de generar temperància són els polítics, em sembla una ceguesa que González, que ha vist tant, que ho ha vist tot, no es pot permetre.
No sé si pot ser conscient del que les seves paraules signifiquen per a una generació com la meva (o per a la de la meva mare, que ho va veure com a símbol de la culminació d'una transició que es va tancar quan un partit del bàndol vençut (el partit d'"Isidoro") va guanyar per golejada les eleccions generals de 1982. Creure que aquella gesta ho justifica tot en l'entossudiment actual és un error. Els que més saben més propers s'haurien de sentir a aquells que ara tornen a voler canviar algunes coses. Tot el nou no sempre és bo, però tampoc no està dit que hagi necessàriament de ser pitjor.