Aquests dies s'ha emès a TV3 un interessant reportatge sobre un fenomen del present occidental: el maltractament dels fills als seus progenitors.

No cal dir que poden ser tant homes com dones els que tractin així els que els tutelen, els van donar la vida i, en un percentatge altíssim, els que serien capaços de morir per ells. La incomunicació intergeneracional i l'erosió que entre tots hem anat fent sobre la idea d'autoritat pel fet d'haver-se confós en el temps amb l'autoritarisme, ha fet possible l'absurd que els pares, com els mestres o els metges, puguin veure's agredits pels qui ja no els respecten.

Però el tema, més enllà de la tristesa o l'escàndol que en si mateix pugui provocar, és una ocasió per reflexionar sobre altres d'índole semblant que sembla que s'han instal·lat en el terreny del dogma i per tant de l'indiscutible, com és el cas de la denominada "violència de gènere". I és que diuen alguns experts que apareixen en el programa que sol donar-se una distinció en la violència exercida per ells o elles en aquest àmbit: si en general la d'ells sol ser més física, la d'elles transcorre pel sender menys tangible del maltractament psicològic. Mostren amb això que, sigui per genètica, per antropologia social i cultural, per atzar o per tot a la vegada (la barreja hipotètica és aportació de Harari), el cert és que homes i dones maltracten de manera diferent, i si a això hi afegim que, com deia Bosé, "els nois no ploren", potser la cantarella que la violència de gènere només es dona en una direcció es podria almenys matisar: hi ha maltractaments intangibles, com es resumeix amb enorme contundència al retrat foucaultià Jo, Pierre Rivière, un cas real, per cert, que almenys ve a exceptuar els axiomes lapidaris.

Però en el reportatge es diu quelcom encara més important: els fills maltractadors estimen els seus pares. Aquesta contundent afirmació, feta pels especialistes i pels protagonistes, no deixa de resultar sorprenent si la posem en paral·lel amb missatges antagònics al terreny de la violència entre home i dona. Estem farts de veure, llegir i escoltar propaganda institucional sobre la incompatibilitat d'ambdues coses en l'àmbit de la parella. Paradoxalment, se'ns repeteix reiteradament que no hi pot haver amor en una relació de dominació després d'haver fet (les dones) best seller la novel·la 50 ombres de Grey i totes les seves (tan espantoses com ella) seqüeles. I s'han fet milionaris una sèrie de "trapers" (abans es deia rap, però anomenar així a això d'ara és un insult) gràcies que les mateixes joves que surten al carrer a aclamar les consignes del dia violeta només escolten les seves cançons, les més masclistes des dels temps de la caverna.

Tot és confús. A més de l'enorme nombre de circumstàncies complexes i diverses que poden discernir-se sobre la mort d'una dona en mans del seu marit, impossibles de catalogar totes elles a la mateixa prestatgeria, ara s'afegeix aquesta espècie d'anatema: que l'amor i el maltractament puguin anar agafats de la mà només entre pares i fills però no entre marit i dona. De segur, en qualsevol cas es tracta d'una situació patològica, però que en el cas de fills respecte als pares es vol evitar criminalitzar i es pretén revertir amb teràpies, mentre que en les situacions paral·leles produïdes en una parella se les priva de tota esperança, perquè el maltractador aquí sí que és culpable. A més i sens dubte, l'efecte que la ruptura definitiva d'una parella pugui tenir sobre els seus fills no importa gens, encara que en el mateix reportatge es digui que aquesta és precisament una de les circumstàncies que operen per desencadenar la síndrome del fill (i afegiré de la filla, en aquest cas és necessari) que maltracta els seus pares.

Aquest no és el millor temps (o sí?) per a la defensa de la idea del perdó, però ho faré, perquè on no té lloc el perdó no hi ha esperança. Abans s'accepta la rehabilitació d'un marit alcohòlic o drogoaddicte que la d'un marit maltractador. Per a aquest últim no hi ha retorn possible. Potser així s'entén que després de la mort d'alguna dona en mans del seu marit aquest s'hagi suïcidat. La violència d'aquest sobre si mateix compta poc, malgrat ser tan lamentable i irreversible com la primera. Sens dubte, darrere de tots els maltractaments hi ha una errònia convicció que el maltractat és en certa manera un objecte a posseir, però en tots els casos s'ha d'apostar per aconseguir que els ulls que així ho veuen ho facin d'una manera diferent.