L'avinença del PP i Ciutadans de cara a les pròximes eleccions basques ha estat il·lustrada pel ja exlíder popular en aquesta comunitat, Alfonso Alonso, que diu que ha comprovat així la seva dissintonia amb la direcció de Casado, no només en la seva concepció de la política, sinó també de partit i fins i tot d'Espanya. Tres extrems que mereixen almenys un comentari de text.

Sobre la política, sens dubte, només es pot estar d'acord amb Alonso que perdre l'estètica i el fair play és tant com perdre la guerra, encara que es guanyi la batalla. Al més pur estil del killer que habitualment hi ha hagut en totes les formacions polítiques, però ara sense manies de demostrar-ho públicament, Casado arracona el sorayista fins que el fa fora del ring, com si no hi hagués cap altra manera de gestionar les crisis, com si fer-ho així fos sinònim d'autoritat. Una política aquesta d'ara en la qual, amb un comportament electoral cada vegada més fragmentat, serà molt difícil que el candidat Iturgaiz pugui cobrir alhora el flanc dels que van votar Ciutadans, perquè aquests no creien (encara que ara ho facin) en el concert, i el dels que pensen votar Vox justament pel que Ciutadans ha decidit vendre a canvi d'un grapat d'escons. O uns o els altres, però dubto que quedi marge de maniobra per aconseguir-los tots alhora. Els abstrets en les essències ja no comparteixen vagó amb els que es fixen en les ideologies. I potser cap dels dos vagons ja no va en el tren de la història.

Casado mira pel retrovisor un temps en què l'oferta mediàtica era tan breu com la llista de partits, i, per això, podien pensar en majories absolutes

El somni de Casado, que ho va ser d'Aznar, mira pel retrovisor un temps en què l'oferta mediàtica era tan breu com la llista de partits, i, per això, podien pensar en majories absolutes. Pensa Casado, com feia Acebes, que l'abandonament de la perifèria significa la conquesta de vots del centre i que, recopilats sota les mateixes sigles, d'Hondt ajudarà a triomfar Espanya Suma. Per aconseguir-ho, tanmateix, crec que ara caldrà llançar-se a la barricada, i a la barricada el PP (i per descomptat el que queda de Ciutadans) perd el centre. Ja no es pot estar a l'hort i a la vinya, i menys fer-ho a favor del poder estatal contra el poder autonòmic.

Aquesta manera de concebre la política corre la mateixa sort que la concepció del partit. De la mateixa manera que Arrimadas s'ha enfrontat grollerament a Egea pels passadissos i davant les càmeres retraient-li la crítica que fa de la seva visió centralista del partit; així Casado, amb més educació, sens dubte, va contradir Alonso (encara que no a Núñez Feijóo, per raons òbvies) en relació amb la capacitat de determinació del partit territorialment. I és evident que aquesta concepció del partit, jacobina i vertical, més pròpia de l'esquerra que de la dreta, trasllueix una concepció d'Espanya al seu torn incòmoda amb la seva realitat històrica i social. Sens dubte es podria aplicar a altres territoris d'Europa, però aquest és el nostre, i si ja hi ha diferències entre gaditans i jaenesos, si és distància i no només geogràfica el que s'aprecia entre la gent de l'Empordà i la de les Terres de l'Ebre, com és possible que no n'hi hagi entre les Espanyes?

En cada lloc es viu la relació amb el poder de manera diferent, més encara ara, després de 40 anys de desenvolupament dels territoris en la seva foralitat o en la singularitat del seu dret privat, amb una legislació autonòmica en molt diversos àmbits d'autogovern, en alguns aspectes semblant, però en altres atenent la singularitat d'un país que és qualsevol cosa menys homogeni.

Aviat arribarà l'avinença a Catalunya. El PP català no té múscul per oposar-s'hi, i Ciutadans no pot perdre'l més sense descompondre's del tot. Alguns d'ells ja estan treballant el seu lloc al sol del futur en el teatre de la política. Sobre els ideals, com li passava a Groucho, sempre es posposen a qualsevol altre dia.