Si avui és 28 d’abril, ahir era 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. El nostre país és culturalment cristià i això explica que fe i tradició s’hagin trenat amb força per esdevenir una sola cosa, perquè l’una ha dut a l’altra. Joan Vergés Gifra, professor de la Universitat de Girona, explica a l’article God does not exist, but the Holy Mother of Montserrat does (Déu no existeix, però la Mare de Déu de Montserrat, sí) com en una conversa entre Frederica Montseny, el seu marit Germinal Esgleas i un jove català antifeixista s’hi defensa la tesi que dona títol a l’article. És una bona anècdota i és un bon títol, perquè és capaç de concentrar les bases del que s’anomena laïcisme positiu asimètric, que aplicat a la Mare de Déu de Montserrat vindria a dir el següent: el seu símbol està tan arrelat al país que transcendeix la religiositat. És la Mare de Déu si vols i hi creus, i és la catalanitat, hi creguis o no, perquè així l’entenem els qui, com a societat, hem pactat el significat que ocupa el seu símbol. Déu no existeix, però la Mare de Déu de Montserrat, sí. Déu és la fe i la Mare de Déu de Montserrat, per a molts, és la tradició, la història, les arrels, el bressol, l’inici, el nucli, el ser. 

Els nostres símbols i les nostres tradicions han de conservar el seu significat religiós malgrat la secularització social, perquè és l’explicació del seu caràcter tradicional i simbòlic

Això, que explicat d’aquesta manera sembla prou fàcil d’entendre, ocupa el centre del debat a l’hora d’intentar posar-nos d’acord sobre el paper que ha de tenir la religió quan celebrem la tradició. Els pessebres despessebritzats d’Ada Colau són el punt àlgid anual de l’esbatussamenta ideològica recoberta de bons acudits sobre totes i cadascuna de les similituds que el pessebre en qüestió pot tenir amb un abocador, i fa riure molt. Però passa amb la Setmana Santa, passa amb Tots Sants i passa amb Corpus Christi, i ja no fa riure tant. És una esbarallamenta ideològica crua i desmaquillada, perquè ja no hi ha gaires acudits possibles entre els qui en comptes d’entendre les tradicions com una cosa a celebrar o no celebrar, o a celebrar-ne una part o una altra, les entenen com una planta amb arrels intercanviables a voluntat. És l’etern diàleg entre els qui entenen les coses tal com són i els qui entenen les coses tal com voldrien que fossin. I on tothom creu ser dels primers.  

Dibuixar a mà alçada la ratlla que separa allò que és digne de ser celebrat perquè considerem que ha transcendit el seu significat religiós i allò que no ho és perquè la religiositat encara hi té un pes que no ens convé, fa de mal dibuixar. A Catalunya tenim la pista del nacionalisme: si la tradició amb arrels religioses ens serveix de símbol per seguir definint-nos a nosaltres mateixos com a poble, l’abracem sense gaires miraments. Per això seguim preparant i menjant panellets, unes postres que agraden a dues persones de les deu assegudes a taula, però que tenen la seva funció: fer-nos ser catalans. 

Els nostres símbols i les nostres tradicions han de conservar el seu significat religiós malgrat la secularització social, perquè és l’explicació del seu caràcter tradicional i simbòlic. Sense l’un no hi hauria hagut l’altre. Que el conservin, però, no ha de pretendre la conversió d’aquells qui celebren la tradició i abracen el símbol. Símbols i tradicions poden ser un vehicle cap a la fe en sentit invers però per abraçar un símbol i celebrar una tradició només cal acceptar i tolerar l’origen de les arrels i arreglar-ne una mica les flors com més ens agradi. És això el que a Catalunya, sabent-ho o no, han fet tots aquells que no creuen en Déu, però creuen en la Mare de Déu de Montserrat.