Borgen és la sèrie dels qui necessitem un ideal polític i democràtic per creure que el nostre propi context polític i democràtic té un marge plausible de millora i progrés. Si més no, havia estat així fins al final de la tercera temporada. A la quarta, una mica per sorpresa dels seguidors, gairebé ha desaparegut l’efecte desvetllador que infonien les primeres temporades en el sentit de la correcció política i la correcció moral, i el vincle estretíssim entre l’una i l’altra. La nostra —meva— heroïna Birgitte Nyborg encarna ara els efectes de claudicar davant el joc de seducció del poder. A Dinamarca, un país on haver de dimitir és una amenaça real sobre els caps dels membres del govern, Nyborg juga a sobreviure entre l’espasa —la vocació política, la construcció d’una vida al voltant del càrrec, la fam insadollable d’autoritat— i la paret —la causa, els principis, la coherència ideològica— amb la diferència que aquesta vegada sí que es ven la paret per l’espasa, trencant el mirall que les tres primeres temporades de Borgen s’havien esforçat a posar-nos al davant. 

Nyborg mostra la dosi justa d’imperfeccions del món que representa perquè nosaltres ens encarreguem de fer l’exercici de calcular fins a quin punt el fi justifica els mitjans, o si els mitjans ja són en ells mateixos el fi

Com qualsevol sèrie feta amb cura i talent, Borgen guanya si tens algú amb qui glossar més o menys barroerament la cosa. En fer-ho, m’he adonat que són les fonts d’on creiem que brolla l’esperança les que fan que valorem l’exhibició d’allò inacceptable en política com a necessari, per realista, o com a desmoralitzant, per desidealitzat. És esperançador pensar que la nostra cultura política és mal·leable i que l’ideal ha d’existir per així menar-la amb destí, perquè l’ideal sempre dona anhel de futur. Però també ho és creure que l’espectador ja és prou madur per valorar cada sabotatge que Nyborg s’autoinfligeix a l’ànima amb la intenció d’arrapar-se al ministeri com el que és: el pa de cada dia. En termes d’utilitat, costa saber si Borgen ens ha fet un servei fins ara perquè ens ha dosificat unes gotetes d’esperança en l’home i en com l’home pot arribar a governar-se —i per tant, ara ens fa un desservei perquè ens mostra el contrari— o si les gotetes ens les dona ara perquè, considerant-nos jutges preparats per entendre el poder, és capaç de prostituir-nos les nostres heroïnes a la cara creient que podrem assenyalar-ne totes i cadascuna de les perversions. Borgen ha vist la diferència entre voler esperançar en els ideals i voler esperançar en l’autoestima de l’espectador fent-lo sentir meritori de la realitat. Aquesta vegada ha triat la segona. A mi em sembla bé.

Birgitte Nyborg és una dona de 53 anys amb la vida personal i familiar escapçada per la vida política. També és una dona amb mig armari al despatx ministerial perquè els fogots de la menopausa li dicten canvis de camisa tothora, secretament. Nyborg entén que de vegades l’únic que queda és comunicar de la millor manera perquè l’aparença de democràcia és l’última alternativa quan, com a demòcrata, has fallat. Es deixa captivar pel "for some of us, power trumps the cause" (per a alguns de nosaltres, el poder supera la causa), no fa de les seves debilitats la seva política i es nega a maquinar una vida privada ideal per legitimar la seva activitat pública. Es converteix ella mateixa en la seva pròpia causa. Així, qualsevol renúncia als principis és el mal menor. Nyborg mostra la dosi justa d’imperfeccions del món que representa perquè nosaltres ens encarreguem de fer l’exercici de calcular fins a quin punt el fi justifica els mitjans, o si els mitjans ja són en ells mateixos el fi. Creure que l’espectador pot fer-se càrrec d’aquest escrutini —no havent-ho fet abans— és començar a tenir-hi esperança i, alhora, és considerar que l’ideal polític i democràtic que has projectat fins aleshores ha servit d’alguna cosa. Borgen és una sèrie per a créixer-hi.