Hi havia una vegada un bosc amb una tortuga i una llebre que van reptar-se a una cursa. Tots los seus amics del regne animal hi van acudir, sorpresos per tan estrany duel. Havien de recórrer un llarg camí per entre arbres i senderes. Es va donar el tret de sortida. La llebre va arrencar com un llamp. Al seu temps, la tortuga, a poc a poc, anava avançant, a espai. A la meitat del recorregut i veient l’enorme avantatge que portava, la llebre es va aturar a parlar amb uns amics. Van a anar junts a banyar-se al riu i a prendre el sol, sense pressa. Mentrestant, la tortuga, pas a pas, anava caminant al seu ritme. Plof, plof. La llebre va reprendre camí novament per a, confiada, tornar a aturar-se una estona després a fer una migdiadeta. La tortuga, tranquil·la però segura, continuava amb pas ferm, sense aturar-se.

Al cap d’unes hores, els assistents que s’aplegaven a la línia de meta van vore arribar, allà al fons, una closca verd fosc que ben just si sobresortia per damunt l’horitzó. L’animal s’apropava amb constància –plof, plof– fins al punt que va creuar la línia en solitari. La resta de companys del bosc van embogir, saltaven i cridaven. La tortuga, n’era aliena. Un moixó se li va apropar i li feia senyals ostensibles amb les ales, als quals ella no responia. Finalment, va moure lentament les seues potes del davant fins al cap, es va traure uns taps que portava a les orelles i va dir: què passa? Dona! –li van comunicar– que has guanyat la cursa! Ah, sí?, va respondre ella, tota sorpresa. Sí! La van animar els presents a l’uníson. Com t’ho has fet, si la llebre és més ràpida que tu i se suposa que en sap més? La tortuga va respondre: amb los taps no he sentit les veus que em deien que no ho aconseguiria.

Ja ho deia Joan Brossa: “Per als qui tenen el poder, la violència és legal; només la condemnen quan la utilitzen els de baix”

Doncs bé, este conte que algú em va explicar un dia, em va molt bé per a parlar-vos d’este cap de setmana. D’entrada, l’irresponsable ministre Marlaska ha fet seues les declaracions que la policia espanyola va declarar durant lo juí del procés i diu ara que la violència a Catalunya és de major impacte que la que hi va haver al País Basc. Així, a més de mentir vilment i haver de ser reprovat per víctimes del terrorisme, de passada ja li aplana el terreny als qui hagen de jutjar els nous presos polítics detinguts les darreres dues setmanes. L’estratègia no és nova però no per això dixa de ser ofenedora i perillosa. Arran de les mobilitzacions del 20 de setembre del 2017 contra la ocupació de la Conselleria d’Economia, ja es va preparar la repressió posterior amb allò dels ‘tumultos’, per a justificar després un fals relat de violència.

Paral·lelament, les mobilitzacions d’este cap de setmana mos dixen diverses imatges de vergonya aliena. Per una part, la Policia Nacional espanyola fent-se fotos amb banderes i manifestants feixistes a la Prefectura de Via Laietana –de funest record– durant la concentració per la unitat d’Espanya. A uns mos peguen i als altres los dixen pujar a la furgoneta a fer-se fotos. Molt bé. També vam poder comprovar que el ventall de l’unionisme va des del PSC fins a VOX. Estem ben apanyats. Per cert, dos ministres –en funcions– del PSOE s’hi van manifestar ahir amb l’extrema dreta. Ho dic per quan acusen el president Torra d’activista.

Per l’altra, mossos d’esquadra tornant a atonyinar grans i jóvens, hòmens i dones, fent circular furgonetes per les voreres a gran velocitat i atacant, desbocats, persones que sopaven a les terrasses dels bars o seien a terra pacíficament. Encara sort que hi ha mòbils que graven vídeos i fan fotos, sinó les ferides de l’agent que va caure de la furgoneta en marxa per anar amb la porta oberta fent lo carrussel, encara les atribuirïen als independentistes. Ja ho deia Joan Brossa: “Per als qui tenen el poder, la violència és legal; només la condemnen quan la utilitzen els de baix”.

Policia espanyola feixista, mossos atonyinant i polítics independentistes desfilant pel passadís vip de la manifestació: hem de fer-mos lo sord davant la indignitat

Comentari a part mereixen les imatges del lamentable espectacle vist a la zona vip que es va preparar per a què, a la manifestació de dissabte, al carrer Marina de Barcelona, hi poguessen arribar els representants polítics i altres càrrecs de l’àmbit independentista. Seré suau: va ser una indignitat. Tenim una quarentena de presos polítics i exiliats, a més dels ferits per les porres i les bales de goma i de foam, i, mentrestant, elles i ells passejant-se per aquell passadís com si allò fos la catifa roja del festival de Cannes. No hi ha excusa, no s’hi val a dir que les tanques les van previndre els organitzadors o que la gent els cridava o que algú els va gravar amb mala intenció: hi ha maneres i maneres de passar-hi, és una qüestió d’actitud, de criteri propi, de respecte. Patim una repressió bestial, xèic! que una cosa és saludar la gent i ser amable i l’altra és desfilar com si estiguéssem de festa. Una mica de decòrum, per favor. La revolta popular, cimentada pedra a pedra per la gent del carrer –no pels polítics– ha aixecat lo dol que arrossegàvem des de l’1 d’octubre i ha tornat a agafar la iniciativa, però això no us dona dret ni permís per a comportar-vos com ho vau fer.

Dit això, davant d’estes tristes imàtgens descrites –policia espanyola amb connivència amb lo feixisme que campa tranquil·lament pels carrers, mossos d’esquadra atonyinant, Buch que s’aferra al càrrec i arrossega el seu partit pel barranc, polítics i suposats vips desfilant somrient mentre hi ha una repressió brutal–, davant d’això, dic, només mos queda una solució: seguir caminant sense ni mirar-los ni escoltar-los. Creure en natros mateixes, en la força de les persones del poble. Sentir l’orgull d’esta revolta popular que ningú mos ha de fer aturar (i menys ells, ni polítics ni policies), sentir orgull dels nostres jóvens i, sobretot, no fer cas de tot allò que mos irrita més del compte, mos fa perdre moral o mos afecta massa l’estat d’ànim. Necessitem tota la nostra vitalitat en positiu, no podem perdre temps ni energia en allò que mos despista o mos desvia de la qüestió important i nuclear. Quan diem ‘cuidem-nos’, també és això. Cal protegir-se de tanta maldat i desunió, de tanta repressió i falta de mires. No dic pas negar la realitat, dic de ficar-mos taps a les orelles i fer-mos lo sord davant la indignitat. Només lo poble salva el poble.