Mentre vos escric estes quatre línies vaig taral·lejant per a mi amb veu baixeta la cançó de Tomeu Penya Duc el dimoni dins jo. Nani-naniro-naní. Segur que la discografia del cantant mallorquí agrada al bisbe de Donosti, aquell que ha dit que el feminisme radical té com a víctima la mateixa dona, especialment la que defensa el lesbianisme, el bisexualisme o l’avorament lliure. Au, xiquet! Descansat s’ha quedat. Lo mateix mossèn ha dit que les dones portem lo dimoni a dins. Quina temor! De fet, ara que hi penso, una mica revolera i endimoniada sí que ho soc, però ja des de ben menudeta, vaja.

I què me’n dieu del capellà de Canena (Jaén), que esta setmana a l’homilia d’una eucaristia de primera comunió ha amollat la perla que “fa trenta anys un home arribava borratxo a casa i pegava a la seua dona, però no la matava, com avui sí que passa”. Justifica les seues paraules dient que “abans hi havia encara un sentit moral, uns principis cristians que ara s’han perdut”. No sé jo si els trobaran ja a estes altures. Per no parlar de l’inefable Cañizares, ara arquebisbe de València, quan va dir fa temps que l’avortament és més greu que els abusos sexuals protagonitzats per part de la cúria. En quin moment d’estos darrers dos mil anys d’història han perdut tant lo senderi? 

Hi ha frases fetes i expressions que són directament ofenedores, per molt que facen gracieta i semblen inofensives de tan repetides com estan, com la que diu 'quedar-se per a vestir sants'

Tan introduït està lo seu missatge al dia a dia que hi ha frases fetes i expressions que són directament ofenedores, per molt que facen gracieta i semblen inofensives de tan repetides com estan, com aquella que diu quedar-se per a vestir sants, adreçada a la dona que no es casa, com si sense un home a prop ja no pogués fer res més de profit en sa vida. O la que diu que viure en parella sense passar pel matrimoni és viure en pecat. Pos a l’infern directa que vaig, per partida doble o triple. Potser m’hi sentiré a gust i tot rodejada d’altres dimonietes allí al mig de la foguera cantant en accent mallorquí.

Per curiositat, i abans que no cremessen elles també a l’infern, he volgut preguntar a dues adolescents de 16 i 14 anys i de famílies catòliques què és per a elles lo feminisme. Han coincidit a denunciar que “les regles del joc no són iguals per a tothom” i en lo fet de dir que el feminisme “és una paraula que no hauria d'existir perquè em recorda que entre hòmens i dones res és igual: no se'ns mira igual, no se'ns jutja igual, no se'ns valora igual i, en molts oficis, no se'ns paga igual fent la mateixa faena”. També afegien que és “la lluita de les dones en contra del masclisme i esta societat tan patriarcal” per concloure dient que “aquesta lluita busca l'alliberament de la dona i d'aquest fet n’ha de sorgir la igualtat”.

No sé si em sorprèn o m’espanta que en esta edat ja ho vegen així i parlen tan clar i no sé si s’adonen encara que este missatge que critiquen fermament beu, en part, de la perversa interpretació de les Sagrades Escriptures que n’han fet els que se n’han erigit hereus de veritat absoluta. Sempre m’ha sorprès la increïble capacitat d’empatia que tenen los capellans quan parlen de com ha de ser la família feliç i perfecta, ells que són solters i no n’han format cap, de família. Quan parlen de la sexualitat, ells que són cèlibes. Quan opinen sobre el cos de la dona, ells que són hòmens. O quan parlen de la llibertat femenina, ells que representen una de les institucions més masclistes, per no dir directament misògina. Ep! Que dins els seus cànons poden pensar el que vulguen, eh? En són ben lliures, esclar, però pretendre donar exemple en esta matèria a la resta de societat i a més sentar-ne càtedra d’això? No, gràcies.

Segur que hi ha catòlics de bé que deuen sentir vergonya aliena, però és que la cúpula de l’Església i els seus principals representants fa temps que miren d’influir en la consciència col·lectiva, que proven de donar lliçons sobre una assignatura que desconeixen i com se sol dir: no pots anar a missa i tocar les campanes.